Un estol
d’ocells cau en picat per tornar a alçar el vol davant d’una façana. El cel blau-groc
està tacat per la llum ventosa de la posta. Les branques es vesteixen amb
fulles tenyides de roig o de nuesa. El murmuri dels carrers no para. S’acumula tardor
abatuda a les voreres i, malgrat les ments distretes per les tradicions sense
sentit, el món no defalleix amb les seves fiblades de bellesa. Indolores són
aquestes i s’han d’aprendre a sentir. El canvi i l’envelliment no són tendències
allunyades de l’ànim de vida, a diferència d’un aferrar-se a l’immobilisme
històric que destrueix la capacitat creadora i reflexiva. Sembla que demà
plourà. Canvi. Però a les vides de tots aquells aqueferats per les dinàmiques
socials no hi pouaran novetats. La vida donada no admet escletxes ni preguntes.
La fal·lera per omplir el buit autoimposat encega més que els rajos ardents del
sol de migdia. S’enfosqueix el cel i sé del cert que no em fa basarda la nit,
sinó la foscor d’una vida no viscuda amb determinació.
