El daurat sol es desfeia en el blau del cel, portant l'olor d'aquells dies antics: de dies d'infantesa. Les ombres travessaven els freds vidres de les finestres. El blau de gris dels dies acompanyava aquell novembre. L'aigua de l'estany -d'acer fos- estava calmada i reflectia els darrers colors sòlids de les fulles dels arbres. Grogs i rojos cobrien la terra humida. L'oreig tímid no gosava sacsejar les branques ni torbar l'aigua fent-la vibrar. Dura com un mirall percebia l'aigua. Temptada estava a posar els dits a dins fins a fer-los desaparèixer cap a l'altre costat del fred líquid. Però el cel serè i les muntanyes acolorides em distreien. El silenci del bosc feia més latent la presència de la groga llum del sol filtrant-se per entre els troncs dels arbres. Aquesta llançava un esguard blanc sobre el marró del sòl, apedaçant els colors d'allò que trobava. Fressa feia jo amb les passes, una fressa encoixinada per les fulles. Lentitud exigien els anys acumulats a les escorces, un temps que es podria malmetre.
El dia breu es fon i el sol explosiona en ell mateix, cegant-se, oblidant els colors dels boscos, destenyint l'aigua i morint per totes les nits venidores. I és a la nit quan els arbres respiren, quan regne el silenci i la discreció. Els pensaments són ordenats i el degust de les impressions vençut pel son. Els eterns segons de foscor porten el so buit de la tranquil·litat del somni. El demà pesa massa, és un pensament que la nuesa de la nit no vol aixecar; és un pensament que morir es deixarà, per tal de viure el record de la saba lenta fressejar, de les fulles pàl·lides i el seu caure moribund, del vent lànguid i temerós que acarona i el record de l'aigua freda que brilla i fingeix dansar des de lluny.
