Un abril s'obre perfumat al meu pit

Un abril s’obre perfumat al meu pit,
tot i el gebre que hi ha a fora.
La meva veu vol cantar enmig d’un bosc que es desperta.
Vol alçar-se malgrat tot.
No tem ser ignorada
perquè ser ja és arribar arreu,
encara que inconeguda.
Canta perquè veu la joia d’aquest món
com un sentiment més fort que la maldat.
Cantar és la manera d’expressar-se, d’existir.
De permetre’m ser a partir de la meva veu.
En un cant de paraules i de pensaments que no tenen aturall.

El pessigolleig d'una llavor

Com el pessigolleig d’una llavor a les entranyes,

sentia que la llum i el vent m’acariciaven

amb força tènue i vitalitat penetrant.

El gest del temps —un plec de la vida—

es revela en la quietud del dia a dia.

Mirar, escoltar, acompanyar i, de tant en tant, dir.

Algun mot recullo, dels que em venen,

reposadament, als corriols de la ment.

La resta és un cúmul d’assajos i neguits,

defectes humans que poden torçar-ho tot.

Mes, la certesa d’instants plens de claror

és una senda a retrobar, ara i després,

a la memòria aqueferada i a la rutina despistada.

Llavors, en els pensaments i en el cos,

es desplega una harmonia.

Si mantinc aquest nou batec,

em recobraré en la plenitud,

malgrat el gebre de les llargues nits.

El camí de la multitud

Els agrada interpretar segons la seva misèria. Com si aquell que viu a la seva, necessités la seva compassió. N’estan convençuts, sobretot, perquè són multitud els que es troben enfangats. Només faltaria que algú fos lliure, pensen tots ells. El segreguen, el combaten i el menyspreen, incapaços com són de sortir de la seva autoperdició nefasta. Per què projectar la culpa enfora i no endins? Per què voler culpar en lloc d’aprendre? El camí de la multitud és la fàcil via de la perdició. En canvi, el camí de la plenitud és, aparentment dificultós, el sender de la felicitat. Ser feliç és ser autèntic. Trobar-se un mateix i mantenir-se, és l’autenticitat. Això comporta un esforç més gran que lluitar per la supervivència. Convé que ens esforcem a ser autèntics i lliures per a poder ser feliços. Malgrat l’enveja de les males llengües.

Parlo d'aquest camí que visc

Parlo d’aquest camí que visc, d’un caminar sota el cel enlluernat de núvols i raigs de sol. Com pacients passes de vaca sobre el prat, recorrent el camí dels camins, el mateix. Sortint sense morir, però integrant la mort a la vida. Veure el món i percebre una esfera completa. Agafar i deixar aire. Remugar. Gotes sobre la pell mentre camino, però me n’oblido perquè el prat està enfangat i em costa aixecar els peus. La brisa és agradable i lleugera al cap, mentre els peus i els ulls i el melcó i el gram segueixen l’eix de la terra en la pesantor, els colors del món, el creixement i contenint la materialitat de la vida. Com el vedell invisible a dins del ventre de la vaca. Espera infinita.

Visc el camí que bolco en paraules. Com si el món –la meva llar– sortís de dins meu. Malgrat que les arestes de les dificultats assetgen, puc seguir. Soc lliure perquè conec el traçat que em queda. N’he vist, de semblants, en d’altres. El to és suau i la veu plena de veritats. Remugant em torna tot el que he vist i sentit. És en la calma de les tardes i vespres que escric plenament. L’existència continguda, reposada, aclarida, trobada, sentida i pensada amb el cos i l’ànima sencers. Espera humana.

Moment inicial

Desconec la idiosincràsia d’aquest moment de la vida: el seu nom, el seu gust complet, la visió amb perspectiva. Em trobo al bell mig de quelcom que, ara, em supera de tan inicial que és. Encara m’agafo a les sensacions i seguretats antigues, com si fossin la representació de la meva persona actual. La representació de les experiències internes. Un miratge davant de mi mateixa. Aire per la resta de persones. Els solcs i els replecs de la ment s’endureixen, s’esquerden i el trencadís que en resulta crea imatges fragmentades del passat. I l’ocasió per utilitzar aquest terreny modelable per seguir taquigrafiant l’experiència de l’existència. Ara, ara, ara, ara, ara que ja és passat i tot queda al fons, al fons entre els pensaments i la pell més despellofada i que encara recorda, que encara ho sent tot i crida de dolor. ¡¿Per què!? Però, ¿per què em costa rebre, assumir les cremades, el dolor i la cicatrització? L’important és la vivència, la lentitud de les coses i la nostra actitud davant d’aquests esdeveniments, sovint, incomprensibles. Estranys i que formen part de nosaltres. El dolor i jo som el mateix cos cridant, recordant, apaivagant la ferida. La cremada i jo som la mateixa reacció, la trobada que esclata. La ferida i jo som la mateixa història. Vivències vàries, plaents i agradables o angoixants. Al cap i a la fi tot són solcs a la meva existència, llaurada pel temps i els esdeveniments. El temps m’esdevé, batega més fort que el meu cos. Però el temps m’esdevé perquè és un esdeveniment en si mateix. És, com un remolí de força que surt de dins meu. Em solco, em llauro, em fereixo, m’incomprenc, em dubto, em busco com a destí a fora quan els meus gestos graviten d’un eix que trasllado arreu, en mi. Si desconec la idiosincràsia d’aquest moment de la vida, em desconec el nom, el gust, l’olor, el sentit, la voluntat, els gests, les paraules, els pensaments, la pulsió, la vida i la mort. ¿Qui sóc? Puc creure que visc, si ho faig sense conèixer-me, però només serà una apologia ingènua del meu oblit. Com l’amnèsia col·lectiva que molts autoforagitats practiquen sota el lema “viu la vida”. La qüestió, emperò, és reconèixer el meu oblit. Em palpo el rostre i les faccions notades no s’assemblen a res del que els ulls humans poden arribar a veure. Si les mans no em revelen a mi mateixa, si els ulls s’adormen, si les orelles no escolten, si l’olfacte s’apaga, si el gust es marceix i els pensaments no flueixen, necessitaré quelcom que em transcendeixi per posar llum a la meva foscor personal. Em vull conèixer. Encara que, ¿estic en condicions de conèixer un tros d’univers? ¿Comprendrà la meva ment? Potser la meva pròpia existència pot ajudar-me, potser pot fer brotar en mi alguna traça, per invisible que sigui, que m’orienti. ¿A on, a on? ¿És aquesta fiblada? ¿El neguit? ¿La calma? ¿L’observació entera i pausada del món? ¿O és el silenci als meus interrogants? Busco enmig de la troballa perquè no sé llegir-me. ¿Quin és el meu llenguatge? Vida. Existència que rodola de naixement a mort i a pols i potser a quelcom més. I més i més existència inconeguda, però no tant com la present, ja que aquesta és imminent i l’haig de viure, atès que la vull viure. ¿La visc així? ¿O me la miro des de fora? No, fins i tot l’enfora és en mi perquè hi ha consciència, narració o diàleg de vida. Encara que el silenci imperi. No tothom viu la vida perquè no tothom és conscient del diàleg amb si mateix, amb la pròpia existència, ja que sovint fem callar la consciència. Silenciem la vida, ens silenciem. Per tant, conèixer-me és escoltar, escoltar-me cap aquest diàleg amb mi mateixa. Despertar de l’oblit.

La mirada posada al sud

La mirada posada al sud;

ni la llum ni la fortuna provenen del nord.

Un món de paraules és aquest,

així capgirat i tergiversat de tanta injustícia.

Vides silenciades al preu del benestar.

Si els vius no canvien,

que es revoltin els morts.

Si els vius callen,

que ens parlin els venidors.

Si els vius paguen i manen,

que governar-se a si mateix sigui

la revolució espiritual que el món espera.

La commoció no hauria de generar indiferència.

La consciència adormida,

girada d’esquena, entretinguda i drogada

és la mort de la humanitat.

Ments despertes del Planeta Terra,

no desespereu,

lenta, però inevitable,

és l’alba de la llum que banyarà el món.

Aguaito el món

Aguaito el món des de la llar que porto amb mi. Miro i tot m’entra a casa: el que veig, el que sento i d’altres coses que encara desconec. Com el que he anat paint, que també entrà un dia, com pol·len arrossegat, casualment, pel vent de la vida. El món em sembla bell, hostil, tendre, aterridor, necessari i prescindible per a la meva existència. Conec poc el meu camí, la traça de llum que s’apaga lentament. A vegades sento la meva senda com quan s’està al bosc i entra un fil de llum neta i l’ara s’eixampla. La llum de la vida és amorosa i encoratjadora. Ajuda a respirar. Com quan un es retroba i tot és calma i sentit i serenor. Podem malviure de mil maneres, però només vivim bé sense neguits. Amb una mirada neta al món i que tot ens poui a la nostra llar, que compartim pel sol fet d’existir.

Sóc tota món

A vegades voldria llençar-me de cap a la terra i que aquesta m’engolís per ser perenne com l’herba, arrugada com les arrels, perfumada com les flors del llimoner, verda i concentrada com una cirera que vermelleja, fosca com l’ombra dels arbres, densa com les aromes del bosc i secreta com un cant distant d’ocell. Mentre em sento amb el món i tremolo d’emoció, camino pels senders que m’han vist créixer i m’enfilo cap al sotabosc: pel capvespre el món reposa vora la creixent verdor dels camps, les rengleres d’arbredes dibuixen el paisatge emmirallades pels últims blaus del dia i els ocells refilen a sota de les copes dels arbres. La vida puja entre les fulles, els arbustos que punxen i que destil·len pol·len, cap a la volta que ens cobreix com un mantell. El món em traspua com el sentit ho fa amb les paraules. Som tan semblants, que sovint ens confonem. Som un de sol i tants a la vegada, com la muntanya ajaguda com un cos ple d’alzinars i rouredes i castanyers i pinedes escampats per la seva pell. Sóc tota món, com una cèl·lula encarregada d’assimilar una porció d’oxigen.

Com un riu

Com un riu, ofec de gris. Nostàlgia i solitud: la llar i el repòs. Els xiscles desequilibrats dels trens llisquen per la ciutat. El vent em dispersa la pell i desconec l’assobre i el dessota dels replecs. Ffshh, a glopades respiro. M’oblido arreu, com un record imminent i tediós. Vull aprendre a parlar amb claredat i a no desbordar-me. Encara em sóc inconeguda en l’anar i venir de les onades. Em calen escletxes per a sortir, perquè s’hi filtri la vida, la llum.