Aguaito
el món des de la llar que porto amb mi. Miro i tot m’entra a casa: el que veig,
el que sento i d’altres coses que encara desconec. Com el que he anat paint,
que també entrà un dia, com pol·len arrossegat, casualment, pel vent de la
vida. El món em sembla bell, hostil, tendre, aterridor, necessari i
prescindible per a la meva existència. Conec poc el meu camí, la traça de llum
que s’apaga lentament. A vegades sento la meva senda com quan s’està al bosc i
entra un fil de llum neta i l’ara s’eixampla. La llum de la vida és amorosa i
encoratjadora. Ajuda a respirar. Com quan un es retroba i tot és calma i sentit
i serenor. Podem malviure de mil maneres, però només vivim bé sense neguits.
Amb una mirada neta al món i que tot ens poui a la nostra llar, que compartim
pel sol fet d’existir.
