Tristesa

Pensava que era de pedra, i que les tempestes que travessaven la vida no esquerdarien el meu esperit. Però resulta que l’ànim afligit tinc, i la dura escorça granit desfet es torna. Com un càncer la tristesa es crea, cou i mor dins d’un mateix. Mes la pròpia tristesa no deixa de ser l’angunia de viure la sort que a cadascú li pertany. Podria evadir-me en el somni, a la il·lusió i a la lleugera i falsa alegria per desfer-me –momentàniament– del persistent record del que sóc. Essent tristesa no puc oblidar-me, ans transformar-me, gradualment, cap un estat que la superi. Mentre, però –perquè el delit del futur que mai no és no em tempti de nou– romanc a vetllar pel meu hoste, tot esbrinant-ne la seva naturalesa. Esperant; esperant. Fins el jorn en què de dos estranys en siguem un, un de ben diferent de qui érem abans. I així amb la tristesa, i així amb tot allò que sóc i que em reclama amb cada commoció.

Muriel

Muriel; que d'un fulgor platejat brilles perfumada de sal. Quan els núvols et cobreixen perds el so del teu nom -com un rostre sense somriure-, de mudes paraules resto en veure't. Però poc duren les tenebres sobre teu; de nou el sol empeny els núvols i apropa els seus dits a la teva pell. Pigada et tornes, de galtes puntejades.

Muriel, fa temps que no sé de tu i llunyanes m'han quedat les teves paraules, i els jocs vora la platja rocallosa. Vaig acariciar-te un dia espontàniament; però a l'ombra de les teves onades no vaig poder banyar-me.

Em falta el vol de la gavina, la remor de les barques arramades, la pluja a les mans i l'alè de la sal. Enyoro l'esguard del mar que brilla saltant sobre la costa; Muriel, t'enyoro.

Arrossego pels carrers...

Arrossego pels carrers la despulla de la meva existència. La pluja es filtra fins la meva ment, deixant-la humida i malaltissa com un aiguamoll. Feixuc és el viure: pesa com el fang que s’enganxa a les botes. Alço la vista i quedo dispersa en el paisatge: sóc la boira que tot ho cobreix, l’arbre que resisteix, la pedra trepitjada i mai no escoltada, sóc els dies i com ells desaparec fugaçment. Mes, res meu no sóc, sense niu, perquè me l’han canviat per una gàbia, sense plomes per volar ni urpes per combatre. Una nuesa que es desfà i se separa d’un no res per dissoldre’s amb tot. Se m’acusa de no ser matèria organitzada: se m’acusa del fet que sigui conscient del meu morir, cada dia més latent. Però, a diferència de la resta, el meu morir està viu, i exigeix ser viscut. Mentre que els altres cossos, adormits de pensament, tenen una mort molt banal: no acaben mai de morir en el seu son emmetzinador.

La pluja cau com el lament de les estrelles; ben pocs senten el plor. On és la vida entre tantes sendes moribundes? Encara hi ha vida? Altre cop s’ha fet una mentida del que es diu viure; de nou la ignorància se celebra, oblidant la solemnitat del viure. I si jo visc la meva mort no és per despertar-me després, ans per alliberar-me.