Arrossego pels carrers...

Arrossego pels carrers la despulla de la meva existència. La pluja es filtra fins la meva ment, deixant-la humida i malaltissa com un aiguamoll. Feixuc és el viure: pesa com el fang que s’enganxa a les botes. Alço la vista i quedo dispersa en el paisatge: sóc la boira que tot ho cobreix, l’arbre que resisteix, la pedra trepitjada i mai no escoltada, sóc els dies i com ells desaparec fugaçment. Mes, res meu no sóc, sense niu, perquè me l’han canviat per una gàbia, sense plomes per volar ni urpes per combatre. Una nuesa que es desfà i se separa d’un no res per dissoldre’s amb tot. Se m’acusa de no ser matèria organitzada: se m’acusa del fet que sigui conscient del meu morir, cada dia més latent. Però, a diferència de la resta, el meu morir està viu, i exigeix ser viscut. Mentre que els altres cossos, adormits de pensament, tenen una mort molt banal: no acaben mai de morir en el seu son emmetzinador.

La pluja cau com el lament de les estrelles; ben pocs senten el plor. On és la vida entre tantes sendes moribundes? Encara hi ha vida? Altre cop s’ha fet una mentida del que es diu viure; de nou la ignorància se celebra, oblidant la solemnitat del viure. I si jo visc la meva mort no és per despertar-me després, ans per alliberar-me.