Record d'una mar antiga

Digues, ¿recordes la remor de les onades en el despertar de la primavera? Eren dies de pau aquells que vam passar plegats vora del mar. Encara sento com el sol entra pels finestrals i il·lumina les blanques parets amb la seva escalfor. Les gavines cantaven soltes al cel i el perfum de la sal era l’única pell que cobria el camí vers l’aigua. El blau del cel era llampant com un somriure. Mes, no puc evitar evocar-me en aquells jorns en què la teva veu ressonava com l’eco d’un far nocturn. Tot semblava molt clar, com els dibuixos de les petxines aclarits per l’aigua.

Enmig de l’espumosa aigua cercàvem plegats el primer plec on neix l’onada, però érem sempre engolits pels alts i baixos de la mar. La blavosa mar que ens abraçava. I ara tot és record, com un somni llunyà, com una il·lusió boirosa. Entre el desgavell de la meva memòria l’aroma d’antany encara no s’ha dissolt. La sento arreu, endinsada en el passat, perfumada de les seves imatges navego per la infinitud del seu horitzó.

Els solcs del temps a la vida obre nous senders, així com també separa esguards coneguts. Com els meus ulls, cecs ara de tant rememorar i de poc mirar. Ja no fito les tímides fulles que es belluguen, ja no veig sinó allò que vull sentir. La immensa fressa que fan les onades no em deixa fer un recompte de les milles que ens separen. M’excuso. Però és reconfortant; és reconfortant l’oblit que es produeix dins meu, deixant morir tots els mots que s’han dit.

Com el penya-segat espero, de cara a la fricció de l’aigua que em dibuixa un rostre, veure una altra alba més enllà de la crinera espumosa. Tot em sembla tan immens, tan infranquejable dins d’un instant, que ja no sé si miro enfora o un ser per dintre. I quan els ulls resten tan secs com la sal, un ja no reconeix la silueta dels semblants. Així et vaig fer salpar, perquè totes les rutes havia perdut. Volia perdre’t, per conèixer fins a quin punt em perdria en tu, en la teva absència.

Ni les nits més fredes poden arrencar-me la pell del teu record. En mi ets, extraviat en els jorns remots. En mi, però alhora impossible de palpar-te, ni tan sols amb l’esguard. La fatiga s’apodera de mi, negant-me d’enyor. Tant les paraules com els silencis són pretextos quan reprenc el sender empedrat envers la mar, envers el record d’una mar antiga, nostra. I ho vull perdre tot quan ja em sembla que mancada de l’absolut estic. El mar a la nit murmura asprament per apagar el teu nom, per omplir de la seva soledat els meus pensaments.

Viure immers en el record és com tenir el cap sota l’aigua, els ulls mai no hi veuen amb claredat. Així, llevaré de mi aquesta melancolia que m’amara. Obriré els finestrals per respirar una nova llum i sentir el vaivé de les onades com un nou compàs, anhelant respirar els nous jorns amb braó. Encara que es tracti de la memòria més bella no m’hi puc quedar ancorada.

Quan m’atrapis de nou, com un pensament estrident, et somriuré calmadament en evocar-te, distant. Una vegada jugàrem, innocents, com dos amants arran de l’aigua, però ara, dolça infantesa, apaga’t, descansa com l’etern record més valuós. El temps s’acuita i t’haig de cobrir de les arideses externes. A vegades, fins i tot la llum del sol abrasa allò més preuat si es descuida a fora.

Sota l'opac cel de la nit

Sota l'opac cel de la nit recordo els plataners encara vius guardant la carretera amb la seva ampla ombra. Amb els anys, les marrons fulles ja no són la cruixent catifa del carrer. Els extensos troncs tacats de tebis matisos d'ocre han deixat la primera fila del paisatge; ara, vora l'asfalt s'alcen edificacions de formigó. Emperò l'escenari present als meus records ha estat esborrat. Ni el més innocent esguard pot recuperar les corregudes del vent entre els plataners; la llum ataronjada dels fanals tenyint els troncs; l'ombra de les fulles juganera amb el sol del migdia. La immensitat d'aquests arbres que et transportava, gràcies al dansar de les fulles, a llocs remots de tranquil·litat exquisida, ha expirat. Guaitar per la finestra de l'estudi sols fa créixer la impacient melancolia, fins que s'apodera del meu fitar com l'heura que s'enfila per les parets vora els jardins. El terreny que no es pot tornar a trepitjar té algú que el plora dins meu. Aparent decorat del viure esdevé transcendental per les suggerències que aconsegueix remoure dins de l'univers de la memòria.

El temps féu que la voluntat humana s'endugués també els pollancres que vorejaven l'autopista. Ni els nius als arbres ni les siluetes dels troncs van tornar a formar part del que els vidres del cotxe deixaven enrere a la nit sense retorn. Jo també vaig reduir les visites al mas de Ripollet, però ja m'havien pres el poc que, tímidament, havia entrat a formar part de la meva existència. Tot el que un dia temia perdre, malgrat l'esforç per retenir el més menut instant -l'imperi de la infantesa i la joia de cada jorn singular- es dissol a les mans del temps. Records que, si no són recuperats, es desfaran a l'oceà de les presses i d'anhels imprecisos que aqueferen a la gent.

Ja no tornaran els plataners a l'altre costat de la carretera, però jo els puc sentir de nou -en una confusió buscada inconscientment- a recer d'altres arbres. I engrandir, així, el seu antic mer paper dels plataners entre el Ripoll i el mas. Sentir-ne l'oreig als roures o pinedes que brollen vida més a prop meu. Per esquinçar l'aflicció que reté la finestra de l'estudi del mas de Ripollet. 

Sueño con navegar por mares prohibidos y abordar costas bárbaras

Sueño con navegar por mares prohibidos y abordar costas bárbaras.

Sueño con el viento salvaje rozando mi cara y envolviéndome con el manto de la soledad eterna. Quiero respirar los lamentos de las olas, surcando por la espumosa agua. Quiero pisar playas vírgenes, que sólo hayan sido vislumbradas por los párpados del sol.

Sueño con encontrar el paisaje que llene de sosiego a mi espíritu, o las aguas más rudas para pelear con los demonios de mi mente. Mas, por encima de todo, sueño con desembarcar en una orilla reinada por el silencio, coronada por tempestades abundantes y franqueada por el susurro de las interminables olas besando la arena. Su voz profunda que trae los misterios desde el interior del oscuro océano. Y escuchar.

Els records es fan presents

Els records es fan presents com un perfum conegut: després d'anunciar la seva arribada i a mesura que es va fent intens un s'hi submergeix, més o menys segons si li és agradable. I, per un moment, tot ha tornat. Els gustos antics, la vella estima per les coses, els núvols esquinçats pels raigs del sol i, per sobre de tot, la sensació general que es tenia antany del viure. El passat és reviscut mesclat amb el present, amb la nova manera de viure. En aquest retrobament un sent el gaudi del que és mer, i de poca importància són les penes que l'han dut fins en aquest moment. Perquè aquí, a l'ara, s'hi troba tot concentrat: la vida en esplendor. Aleshores, un continua endavant, no vivint atrapat en un record, ans fent memorable, pel propi esperit, cada instant. Per dur que sigui, l'existència recompensa, si no és en el present, ni en els records, un sempre pot canviar.

Triste estoy de ver tanta felicidad derrochada

Triste estoy de ver tanta felicidad derrochada. De sentir la amargura soplar por las calles y de ver la gente con sus ojos sumidos en sueños lejanos. Paso silenciosa cerca de sus miserias y evito sus miradas. Yo ando por otra senda, tan nublada, quizá, como la suya. 

Vidas rotas encuentran el placer en torcidas circunstancias. La pequeñez humana es inmensa. Todos los ríos verten hacia el mar de nombre conocido y de olas invisibles. Cuando uno está sumergido en la ofuscación no ve los acantilados ni siente el peligro. Y los días pasan sin avisar.

Mas, lo peor es deconocerse a uno mismo: haber visto tanto mundo que no seamos capaces de nombrar las propias debilidades, de recordar lo importante y de respirar con tranquilidad para que las tristezas sean más soportables, y menos tristes. O de no poder para un instante -el instante de la felicidad eterna- y sentir que no nos falta nada; que el sosiego nos abraza como el agradable sol del otoño.

Entonces, nada sería en vano, porque seríamos capaces de apreciar la vida tal y como es. Acostumbrados a vivir afligidos por nuestros errores somos ciegos a la sencillez. Pero, ¿para qué más? ¿Para sufrir?

Diversos escrits

- De nou posant els peus en terrenys insegurs, sense conèixer la profunditat del meu ser. Sóc massa impacient, tot requereix temps. Per això guardo els silencis de la nit per quan ja no hi hagi pau al meu voltant. Esperant el son procuro no oblidar els camins recorreguts i retenir les paraules i els actes dels propers i dels estimats. Perquè en dedicar-los temps és la manera de fer-los partícips de la vida d'un. Així com d'estendre's en recursos que conformen la personalitat.

- Solcant el mar dels records topo amb les mirades de moments intensos i a vessar de vida: els instants més calmats, banyats de llum, reviuen amb força dins meu la sensació d'una vida plena. I em sento agraïda i reconec que he viscut un cop conec la silueta sencera de la vida. Compassiva es deixa veure enmig de les tenebres que assetgen tots els senders.

- Estamos hechos de recuerdos hasta fundirnos con el último rostro conocido, el más antiguo de todos. Momento en el que vamos a recordar nuestro nombre por cada uno de sus actos, por sus pensamientos y por sus delicados suspiros. Una desnudez completa en la que palparemos todas las heridas, las que hemos abierto y las que hemos ayudado a cerrar.

- La fil·loxera fou una benedicció de Déu, però la gent no se'n sap avenir. Perquè ebris d'estupidesa estan.

- La nit al mar, tot cobert de fosca. Els estels al cel i les onades calmades lliscant fins a la platja senyalen l'horitzó del so. Nit sense lluna al cel, encara es veu espurnejada de llum l'aigua. La remor humana s'apaga deixant pas al misteri. El llum d'un fanal és tot el caliu que resta al carrer, sotmès ara a la fresca negror exterior. 

La nit al mar, travessant amb els dits les crineres d'aigua. El mar ronca sord d'infinitud.

Pensaments que es belluguen com el mar

Pensaments que es belluguen com el mar, dies que pesen com la pluja, o que són lleugers com el blau del cel. Enmig de la llum del migdia -quan totes les ombres s'esmunyen sota les fulles dels arbres- les veus es tornen sordes, amarades de la melancolia que s'apodera de la creixent tarda. Els records reposen aleshores, fins que la terra pot respirar de nou i la ment reconeix el perfil enter del present que es torna distant. I al final -després d'un ponent rosat, del lleu i persistent perfum dels til·lers, quan la fressa reposa- a un sols li queda el mirar mancat de silencis. Els colors bellugadissos dels gests no cessen: per això no n'hi ha prou en veure per a poder retenir la bellesa que s'estén del viure.

En el retorn dels pensaments, en el record, trobem les paraules per emplenar els dies fugissers. Així com un motiu per vessar llàgrimes en aquelles nits en què tot ens ha estat pres, la llibertat i la dignitat. És aleshores quan la saó dels dies antics ens mulla, de nou, la pell amb tota la força com la que un jorn vam tenir per seguir només endavant. Perquè d'aigua som i cap onada no mor contra els murs de la por.

Irse para recordar

Irse para recordar, al volver a casa, el olor del hogar, de lo conocido. No hay senda ni carretera que no quepa en el abismo de la nostalgia. Las luces de la tristeza palpitan en medio de las noches más oscuras, recorriendo de nuevo todos los giros de la vida. Y en volver, en el volver veré con ojos nuevos los campos tendidos bajo la soledad del sol que me acompañaron durante mi infancia. En la boca sentiré de nuevo la tranquilidad de los antiguos días llenos de luz estival. Como un segundo seré precedida por el paso del tiempo, dejando detrás de mí espacio para la eternidad. En el volcarse sobre uno mismo, aguardando la propia sombra hasta reconocer que no es la piel el origen de la angustia, sino el deseo de alejarse del camino, avanzaré. Cuando vuelva, aunque fuerzas no tenga para recorrer mis pasos, recordaré todos los colores del vivir, hasta deshacerme en mil lágrimas al recobrar la agridulce existencia. Y volveré, para poder alejarme hacia recodos más serenos.

En el caure del dia

Groguenc és el xal amb què el cel es cobreix les espatlles. El beix es filtra arreu, fins a murmurar com els meus records, plens del que un dia fou. Tot passa com el mirar, un parpelleig, i la constància del canvi assetja de nou. Olor d'ahir, els jorns perfumats només busquen morir en el caure del dia. Sol moribund que és més color que esfera, destenyit pel seu pes. Els ocells apaguen els seus cants sota el fullatge dels verds boscos, mentre de la timidesa de les flors es pot exhalar l'aroma de la nit. Llis i suau és el cel, coronat per algun molsut núvol que es desfà en el seu lent vol.

I en l'adéu de l'avui, amarat de dies antics que s'alcen calmats, hom es recull poruc del demà, etern desconegut.

El blau del firmament

El blau del firmament contrasta amb la blanquinosa i groguenca pedra que, polida, s'enfila cap al cel en forma d'església. L'oreig és fresc i el riu està calmat. El dia convida a assossegar l'esperit amb la seva tranquil·litat.

Els perfums dels vianants s'escampen com el vent i les veus són un eco llunyà. La gent camina aqueferada, distant al cel i espurnejant com les amenaçadores crineres de núvols blancs i espessos.

El temps degoteja com la canal del matí, deixant la seva petja per aquell que observa. La llum del sol sembla banyar-ho tot, excepte els ombrívols carrerons, on un sent el seu pols amb més força. Una mirada vol abraçar-ho tot i avançar davant la quietud i pesantor dels edificis: l'humà, que viu.

Encara que les finestres estiguin tancades, o les cases descolorides de tan poca atenció, el dia no s'atura i lleva la boirina de les planes. Vindran nits molt fosques, però aquell acostumat al silenci no les temerà. Potser, llavors, el cel tornarà a ser blau i viu per alguns, pels pacients.

Enrere estenc la mirada

Enrere estenc la mirada, els ulls coberts de nostàlgia; els anys han fugit i les antigues melodies em desperten els apagats dies sota la pell. El temps sempre volta deixant el meu ànim exhaust per no poder copsar tots els records, per no disposar d'instants per lliurar-me als dies perduts. Mentre el present m'ofega de la seva constant presència, com la pluja que avui amara el jardí. A la mà em queden els pètals dels bells dies, xuclat el seu color blanc i apagada l'aroma. Cansats, com jo, sota el pes de moltes gotes i de pesants raigs de sol. I encara que els núvols ens abracin un instant, ens recloguin perquè no ens perdem a la infinitud de l'espaiós cel, els records s'escolen passat enllà, en forma de quelcom viscut encara que estigués mancada d'activitat; acompanyada, encara que sols fos de la soledat infinita, i amb els ulls buits d'esperança.

A vegades temo oblidar allò important, d'altres només procuro trobar la manera de fer permanents alguns pensaments. I gairebé sempre m'assec i descric el garbuix que a dintre duc, amb l'excusa de voler descriure alguna imatge, la que es desclou davant els meus ulls absents. Tot succeeix més de pressa que la meva capacitat de retenció, perquè tot és més important, més gran i seriós que aquell que mira. No hi ha zel a les meves tasques, sinó una mera curiositat per saber com són les coses. Com l'infant que tot ho palpa, per conèixer i per sentir-se real. Mes, també agrada reposar les mans a les butxaques mentre un camina, distant de tot, i es passeja, fred, com arrossegat per la brisa. Vivint casualment. 

Res és més menut que el jo que voreja, curiós, com el viure creix i creix, constant i fort, perquè sigui del tot comprensible. Però no perquè sigui menor l'existència humana deixa de ser existència enterament. Cal puntuar: el seu compàs és més feble.

Si de la vida me río no es por falta de respeto

Si de la vida me río no es por falta de respeto, sino para sentir que mi voz está viva, porque el tiempo devora mi carne que se vuelve, cada día más, del color de la vejez. El velo de la muerte empieza a cubrirlo todo, mis ojos y mis pasos, a teñir la sangre y a pausar el pulso. El silencio sustituye a la música y la firmeza al baile. Mas, yo no me resistiré, porque lo grave e importante ha de fluir con rectitud. Entonces mi voz habrá cesado, burlona hasta aquel instante, y empezaré a reconocer el auténtico valor de las palabras. Y entre lamentos y suspiros llenos de frustración querré haber sido amante del silencio, que dignifica más que las risas; querré haber callado para dejar hablar a la vida, que no deja de ser otro rostro de lo inmortal, como la muerte. Porque es en la seriedad donde hay comprensión, y donde las manos del tiempo conforman una buena senda.

Ya poco me queda

Ya poco me queda, parece que el canto de los riachuelos enmudece, pero aún podrán arrastrarme lejos. Las sombras se alargan a mi paso, consumiendo la luz que con sus destellos quiere despedazarme. Apagados los fuegos soy caminante errante bajo una luna fría y desconocida. Perdido el sentido soy olvido, soy la ola que se hunde en su propia piel, en su propio mar de miseria. Sin aliento y sin palabras: perdedor desnudo delante la cruel mirada del destino. Aún no llevo la soledad en mis venas, ni es todavía la gris neblina que disuelve mi imagen del mundo, pero pronto mis dudas y mi caos derrumbaran los muros que los limitan en la locura del vivir. ¡Llevadme lejos! Donde no conozca los campos que flanquean el horizonte, donde los hombres sólo utilicen el silencio de las palabras, donde el mar no esté sediento de su tristeza perpetua, donde la ilusión del vivir desaparezca en los tiernos brazos de la Muerte.

El crit de les gavines

Sota el cel serè, a la riba de l'Onyar, s'alça l'esclat de la gavina escampant, d'una revolada, el seu crit, estès a l'aire. Com un esquitx lleu de colors, com quan entra la llum del sol a il·luminar una cambra ombrívola, com el so del campanar des del silenci del camp: hi ha quelcom, una pulsació constant que es concentra al bec dels planadors d'ales blanques. Les seves rialles desfan el pensament obstinat. Aquí. Aquí. Aquí, diuen que són. Anuncien les aigües que fressegen, així com l'ampla i puntejada mar de veu arrossegada i perfumada de sal. I tot és blanc de tant de sol i blau d'horitzó obert. Lluny del silenci del bosc un es fa petit, temptat pel va-i-ve de les abraçades de les onades.

Segueixen guiant, les gavines, l'home cap als ports assolellats. Alçant la veu mentre llisquen en ple vol. Perquè tots els senders arriben arran de mar, on les gavines emplenen el silenci de l'home i les onades els braços.  

Em pregunto com deu ser la teva soledat

Em pregunto con deu ser la teva soledat: ¿blanca o tenyida de tristeses? Ha de ser dur viure, des de la teva pell, aquests dies que travessem. No em preguntis si et recordo; m’ets d’estranyesa coneguda. Sense recordar el so del teu nom voldria saber d’on treus el valor per fer front a les circumstàncies, més ben dit, per acollir els dies en el cabdill de la teva memòria sense rancor. Voldria saber com et sents, realment, en deixar que els perfums de la vida acaronin el teu somriure que, lleugerament, els esquiva. Parla’m del lloc on vius, dels colors del cel i dels paratges en els que deixes reposar la mirada i on sents que respirar és menys difícil. Conta’m, conta’m totes les petites coses que sents tant teves que ni les consideres alienes, que ni les consideres coses que fas, ans allò que ets. ¿Contes les passes quan camines? ¿T’enfilaves pels drets quan eres infant per descobrir l’imaginari món que havies somiat? ¿Com eren els matins dels dissabtes del primaverenc maig: banyats de sol i ensucrats per l’olor del cafè acabat de fer? ¿T’has estirant sota l’ombra d’un lledoner a esguardar el blau del cel, les branques dansar i les taquetes dels núvols desfer-se? ¿Has sentit mai la fiblada d’un vespre de novembre que et travessa enmig de la foscor dels carrers d’una ciutat mig desconeguda? ¿Per què és tan insensible la llum dels fanals quan el plugim esquitxa l’asfalt? Perdona’m, gairebé t’oblidava perquè ja m’estava figurant viure quelcom al teu costat. Una de les meves maneres de viure em demana retenir tots els escenaris, perquè em caldrà recorre’ls de nou quan vulgui parlar-ne. ¿Com la vius la vida? ¿Quin són els detalls que et criden més l’atenció de les persones? ¿T’agrada conversar? ¿Estimes el silenci? ¿Què et suggereixen les postes de sol? Quan moren les caloroses tardes del juliol és agradable sortir a passejar i bellugar-se sense el pes del sol. No puc evitar pensar en l’olor de les maduixes al les gemmes dels dits, ni en els aspersors evocant gotes fredes sobre els camps eixuts. És llavors quan morat es torna el cel, vinós de melangia. I la nit ens cobreix amb els cants dels grills i les estrelles. Darrerament sento tristesa quan observo les estrelles, les prefereixo veure a l’hivern, però ja fa temps que no trec el cap per observar-les. ¿T’ha provocat alegria el fet de veure una cuca de llum amagada rere unes fulles? Un cop en veia una el meu anhel per trobar-ne més em feia confondre la rosada amb aquells animalons enmig de la fosca. Però parla’m de tu, gran desconegut, perquè vull saber si ets la figura d’un somni o la imatge d’una realitat. Vull apropar-me al teu mirar, voldria poder reconèixer quelcom semblant, però de moment només el silenci respon.

Vora el blavós mar reposo

Vora el blavós mar reposo, en un descans que em deixa gronxar la mirada, mig perduda mig cansada. El cel, atapeït de núvols esquinçats, no diu gaire res, només es deixa acolorir o empal·lidir segons convé a la llum.

Les onades parlen d'aquella manera tan profunda mentre no deixen de bellugar-se. Humida deixen la platja en un dels seus jocs. I creixen, creixen, fins a cobrir tot l'horitzó que pot retenir el meu esguard. 

Per què és tan bell el mar que s'estén en capes finíssimes, com quan avança rectament cap a la sorra, quan sembla una extensió del cel, quan murmura amb el seu accent salat i tot són ecos?

Allò més incomprensible és la inconeguda atracció que em provoca, sobretot com a record que es filtra arreu i ho inunda tot del seu ser. Ho emplena de les minses imatges que en tinc.

Perquè tot és record, fins i tot la mescla d'aquestes paraules amb allò que tenen de real. Tot evoca a la mar, i allí reposa, com jo, absorbint-ne el blau tímid; absorbint-se en la seva soledat immensa.

Una figura fràgil

Una figura fràgil es recolzava en el bastó; sempre endavant. Les sabates petitones recollien uns peus caminadors. I els davantals i les faldilles menudes que duies, senzills, de persona anciana. Em captivaven les teves mans de dits llargs, rugosos i bellugadissos; mai no deixaves el mocador: de la butxaca a la mà, a la boca, als ulls. De nou a la butxaca. Enfonsats encara em miren els teus ulls humits. De seda blanca i polida recordo els teus cabells. Que trapelles els gossos quan t’encerclaven! Una veu molt prima s’evocava a elogiar vells –i bells i joves- temps. A vegades et mostraves esperançadora, sempre preguntant pel jovent i animant-lo a seguir estudiant. Et senties del camp, del seu tarannà. Encara sento l’olor dels bunyols de Pasqua entre les pedres de la casa vella. Sé que la vida és així, que els anys passen, que jo rondino perquè darrerament succeeixen moltes desgràcies, i perquè tot allò que un dia fou el paisatge de la meva infantesa –que fotografiava amb una càmera d’un sol ús per por de perdre’l, de perdre l’escenari de la meva vida, per por que la força del temps enderroqués els fonaments de la meva vida– s’engruna lentament, sense que les meves mans ho puguin evitar, ni recollir-ne les restes que tan estripen, tristament, la meva consciència. Per això em pregunto què serà de nosaltres –del que en quedi– sense la teva figura esguardant aquest petit món.

A Maria Quintana