Sota l'opac cel de la nit

Sota l'opac cel de la nit recordo els plataners encara vius guardant la carretera amb la seva ampla ombra. Amb els anys, les marrons fulles ja no són la cruixent catifa del carrer. Els extensos troncs tacats de tebis matisos d'ocre han deixat la primera fila del paisatge; ara, vora l'asfalt s'alcen edificacions de formigó. Emperò l'escenari present als meus records ha estat esborrat. Ni el més innocent esguard pot recuperar les corregudes del vent entre els plataners; la llum ataronjada dels fanals tenyint els troncs; l'ombra de les fulles juganera amb el sol del migdia. La immensitat d'aquests arbres que et transportava, gràcies al dansar de les fulles, a llocs remots de tranquil·litat exquisida, ha expirat. Guaitar per la finestra de l'estudi sols fa créixer la impacient melancolia, fins que s'apodera del meu fitar com l'heura que s'enfila per les parets vora els jardins. El terreny que no es pot tornar a trepitjar té algú que el plora dins meu. Aparent decorat del viure esdevé transcendental per les suggerències que aconsegueix remoure dins de l'univers de la memòria.

El temps féu que la voluntat humana s'endugués també els pollancres que vorejaven l'autopista. Ni els nius als arbres ni les siluetes dels troncs van tornar a formar part del que els vidres del cotxe deixaven enrere a la nit sense retorn. Jo també vaig reduir les visites al mas de Ripollet, però ja m'havien pres el poc que, tímidament, havia entrat a formar part de la meva existència. Tot el que un dia temia perdre, malgrat l'esforç per retenir el més menut instant -l'imperi de la infantesa i la joia de cada jorn singular- es dissol a les mans del temps. Records que, si no són recuperats, es desfaran a l'oceà de les presses i d'anhels imprecisos que aqueferen a la gent.

Ja no tornaran els plataners a l'altre costat de la carretera, però jo els puc sentir de nou -en una confusió buscada inconscientment- a recer d'altres arbres. I engrandir, així, el seu antic mer paper dels plataners entre el Ripoll i el mas. Sentir-ne l'oreig als roures o pinedes que brollen vida més a prop meu. Per esquinçar l'aflicció que reté la finestra de l'estudi del mas de Ripollet.