L'allargassat i tort pas dels anys és una el·lipsi que danya les preuades imatges que guardo en els calaixos dels records. El sol ha rostit el marró de la fusta i les parets deixen caure l'esmalt de la pintura. Els peixets de plata es belluguen corrents quan aixeco els arxivadors plens de pols. Les rajoles han agafat el color del gris de l'abandó de tant de temps de viure junts. L'aire, estancat i condemnat a rosegar nit rere nit el passat, es fa feixuc de respirar. Rere el vidre envellit un dragó es passeja per les juntes de les pedres, buscant l'escalfor del sol. A dins, una cadira de fusta i palla resisteix totes les invisibles forces que l'acabaran derrotant. Sortosament, les aranyes no han teixit hamaques quan van d'un costat a l'altre de l'habitació. De sobte, recordo un dia qualsevol dels darrers que vaig estar escorcollant les golfes. Només em falten recordar les veus d'aquell temps, perquè la resta -meteorologia, olors, sensació de la roba sobre la pell, impressions de les velles andròmines- hi és tota. Fins i tot sento com si les parets s'estiressin i el tèrbol vidre de la finestra recobrés un to més pàl·lid, més glaçat pel blau del cel.
A la distant i confusa alineació dels fets -com les llunyanes muntanyes d'atzur que acompanyen els viatges per carretera- tant les envellides rajoles, com les defallides parets i la porta grinyoladora de l'armari esperen -d'esperit infatigable- que els hi confiï noves experiències que seran, un dia molt remot, noves troballes. Però fins aleshores una finíssima pell de mort cobrirà la massa del temps, perquè creixi i es faci record puixant de tristesa vaga, ombrívola i duradora.
