Sonen els bascos.
Tanco els ulls i em sento com a casa, com a la Garrotxa empordanesa que tan
familiar m’és. Les seves carreteres abraçades per muntanyes ressegueixo amb la
memòria, com quan conduïa el Renault cada dimarts al matí per anar a repartir
els làctics. I el paisatge m’entrava al ritme de la meva soledat banyada per
música. Endins. Els núvols espumosos es passejaven pel cel blavós, tan net. Oh,
la joia de la feina!
Ara em trobo a la humida Girona. Bihotz
bakartien kluba. Respiro xemeneies i el rugit dels cotxes matiners. Em fixo en
els gossos que passegen vora l’Onyar, a la Font del Bou, i bordo amb ells
mentre corren. RAU RAU RRRGAU. Sento el verd... com trobo a faltar el pols del
món! RAU RAU RAU. Mentre corro cap a un gos que s’espera dret, juguem amb les
potes, no m’atrapes. RAU RAU RAU RRRR RAU! Corro, fujo, cap al pont.
YÀYÀYÀYÀAA, s’alça una gavina. L’escenari es transforma. RAY RAY RAY, sóc una
gavina canina educada com una persona que travessa l’Onyar cap al carrer del
Carme. L’asfalt em crema la pell, malgrat el fred. Com la cera calenta que
fereix els porus: pell de seda però cicatritzada. Aquesta és la vida a la
ciutat, al poble gran.
El ton-ton de les campanes no em
consola, no sento repicar la lenta caiguda del dia sobre la volta del cel, ni la
respiració de la terra ni la transformació dels arbres. Només l’alè del record
em puja i m’emboira la ment. Tot a causa d’una cançó.
Com a mitjanit; desarrelada. Una
nit de veritat, somniada temps enrere, quan sentia que les tiges no podrien
arribar fins al meu exili. Si no m’alimenta la saba, ¿m’alimenta la saudade?
RRRR RAU RAU RAU i YÀYÀYÀYÀAA, endins, on fa més mal, on hi ha una sola veu, el
RAU RAU RAU RAU RRR d’unes potes veloces que viuen, malgrat el desarrelament,
en la innocència d’un joc.
¿És possible viure lluny del món?
¿És possible ser fora de si?
