Un atenuant de llum passa per la finestra. De grocs tenyeix la fusta jove que mobla l’habitació. Sèpia es torna el color, tan vell de suggerir records. Les ombres de la paret creixen i s’esmicolen quan els arbres dansen. El sol es menja el verd de les fulles i, més profundament, respira per escalar per les entranyes, portes, vidres i esquerdes. Les branques comencen a congelar les seves ganes de bellugar-se. Com la pols de les estrelles –que imiten el caure dels pètals- els dies són lànguids i efímers. A vegades algun núvol esquinça el blau del cel, i de blanc que el deixa més brillen abraçats.
S’estén tota la claror com un llençol que, caient a pas de ploma, banya i reviva.
