Quan tots els dies s'han post?
Quan t'amagues rere la llum?
No et sé veure, ignorant de mi!
Cauen les estrelles,
però tu ets la que menys brilla;
el més silenciós dels cants...
la soledat d'aquell que diu i,
sobretot, viu la veritat.
Malgrat la meva ceguesa, si us plau,
fes senyes als meus dits
perquè pugui trobar-te,
perquè pugui crear-te.
I els temps correran,
les flors es marciran,
les fatigues ens absorbiran,
i d'alè exhaust serem.
Tu, només les teves passes aturaran els vents i les tempestes;
com una gran clariana bufaràs
i desapareixerà la foscor de tots aquells que et puguin desxifrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada