La pell tèbia

La pell tèbia, les parets tenyides de llum solar d’horabaixa, el cel nítid amb colors vespertins, el paisatge amarat del sec fred que es filtra per totes les escletxes d’aquest hivern. A finals de desembre la vida recobra tendreses i innocències.
Els dies s’allarguen tímidament, rodant, oblidant l’ahir per davallar, de nou, el sol per sobre les prades i per entre les arbredes. La lluna prima, de fil com un somrís fugisser i desconegut, corona la nit fosca i humida.
Només a prop dels circumdants coneguts, propers no només d’espai ni de temps, sinó de vivències, de confidències, de temors i d’esperances –els pocs esperits que aconsegueixen aprofundir en les nostres biografies, escrivint al mateix compàs– hom sent la seva pell tèbia, amarada d’una calor fulgent i incessant.
I en estimar quelcom –l’horabaixa, el cel serè, la silueta de la lluna o el fet de sentir la tèbia tendresa d’un conegut– se’ns apodera un immens sentiment de finitud, el temor de ser perible. Els precs es projecten en una demanda que cerca l’infinit d’allò contemplat, d’allò apreciat. Mes, estimar comporta ser conscient de la brevetat.

Nítid cel

Nítid cel; el fred no recargola els ossos encara. El sol brilla; la llum davalla aviat, pàl·lida banya el que toca, els fràgils paisatges sacsejats per les hores. Nosaltres finem mentre el món gira endormiscat pel son de l'eternitat, i els dies i les nits només són parpelleigs suaus i inconscients. Tots els vespres ens atrapen, ens mosseguen l'expressió de la mirada i ens desperten el temor. Pell de mort som: respirant consumim la vida. Malgrat inhalar cada instant amb força només som un passar.

La fosca tenyeix el cel. Hom es recull. Els dits rosats de l'aurora despertaran aquell el jorn del qual no és perible encara.

La identitat

El jo eclipsa els camins dels altres entre els plecs del desig i de les il·lusions. La identitat és un no cessar malgrat la direcció del vent i un perseverar des d'un centre equilibrat, des d'un mateix. Però hi ha una veu trencadissa que poques vegades s'escolta: la veu de la tragèdia humana. L'existir no és un camí planer. Un es busca fugint d'ell mateix i els altres els troba en les seves pròpies paraules, en els seus propis actes. Som tots massa semblants.

Ni els noms ni els colors ens fan diferents. A vegades construïm la diferència per tenir motius per expressar un malestar intern, un no suportar-nos que ens mena a odiar els altres. I per això l'emperador assenyala la terra que ha de ser conquerida, el polític pensa només en el seu benestar viciós i el ciutadà de peu ofega la frustració de la rutina en els desconeguts -ignorant que són els seus semblants. Per això el nacionalisme -la ideologia de la diferència, el clam de l'eufòria irracional. la reivindicació pel que, de fet, no s'és mai- no té sentit per a mi.

I no vaig votar. Em desvinculo de la vida pública com qui es desvincula del record d'una mirada captivadora. Malgrat l'atracció, malgrat que sigui més fàcil, jo trio senders menys transitats, sentint-me torbada quan topo amb una nova presència perquè la tranquil·litat perd l'harmonia.

Volant lluny de l'estol d'ocells, enmig del silenci i la fosca, em retrobo més estranya cada dia sabent-me massa, havent memoritzat els minuts dels meus jorns. Llençant un xiscle a l'aire em deixo caure i, tement sentir l'espetec del meu cos amb la rugosa terra, alço el vol de nou. Només en moments així, reprenent la caiguda, recordo el valor de la companyia.

Va haver-hi un temps en què creia que el silenci era insubstituïble, ara penso que la tendresa és essencial, perquè àrides em semblen les paraules que comparteixo. Tot i les pors, tot i l'estranyesa de la gent, tot i ser com sóc -massa rebuscada- tinc una fe ingènua en això que en diem llenguatge. Aquest pot ser manipulat, però hi ha una subtilesa en l'expressió humana, en les intencions revestides del que és més propi d'un mateix, que em desfà la faceta euro-centrista de descendència clàssica. Perquè en la paraula, en el pensament, hi ha, concentrada, l'acció humana.

La necessitat humana de comunicar-se

La necessitat humana de comunicar-se va des de l’art, passant per allò més explícit com una conversa, fins a allò més subtil com un gest o una mirada. Tot són formes d’expressió. I tota forma d’expressió és una voluntat humana de comunicar-se amb el món, de ser en el món. De compartir tot el que es remou dins d’un perquè l’home és llenguatge, escrit o oral, pronunciat o gesticulat, visible o no: allò que el fa humà és la seva mera existència lingüística, el seu tractar paraules invisibles en el transcurs de la vida. Ja que tot allò humà està proveït de significat i, de fet, preguntar-se pel sentit del llenguatge és preguntar-se pel sentit de l’existència humana –cosa que sols es dóna en existir, sense definir-la i expressant-se ella mateixa. Perquè lingüística és tota acció humana: vivim del llenguatge i en el llenguatge. Som eterns navegants de l’expressió, presoners de la paraula estem i, alhora, alliberats per ella som, perquè ens podem recrear en formes abstractes que poden subsistir el pas del temps, o en imatges que captivin mig món. Paraules mudes, sense figura, sense nom; paraules de tots, paraules que es transformen a la boca, torçades, perfumades de veus de nens o de tardes que s’apaguen. Si la vida és un niu de mots, recollits i dispersos, que requereixen ser tractats amb pulcritud, ¿com la viuríem si parlar –i abans pensar– fos la causa d’una gran aflicció?

La calor de l'estiu

La calor de l'estiu ha mitigat paraules però, en el tímid apagar-se de la llum del capvespre, se sent el silenci que anuncia el canvi d'estació. Les hores s'escurcen encara que el sol piqui fort pel migdia. Malgrat que allò més pesant és ser conscient del pas del temps, sentir que les voltes del món, que les busques del rellotge, no es deturen i que hom només s'enduu la seva pròpia nuesa. Carreguem records, anhels, experiències, projectes, tristors i tendresa que només poden ser reconeguts si eduquem la mirada per ser capaços d'apreciar-los. Els nostres noms estan plens d'imatges inconegudes, de veus que han callat i d'esguards que busquen envà en la nostàlgia del passat viscut, o en l'esperança del futur. Però allò que realment podem palpar és aquest instant que a vegades ens és estrany i que ens sembla inert, perquè no en sentim la seva força, perquè no hi vivim evocats, perquè ens creiem distants a la circumstància que ens circumda.

Per això confesso témer el pas del temps, perquè a vegades desconec la veu del meu present.

La força al gest

La força al gest.
Els punys closos brandant-los cap al cel infinit

–blau tebi mesclat de llum solar–,

i la mirada buscant records d’infantesa,

olors de vida

i sons que empenyen el món a girar.

Que el fan etern.

La veu es perd fora del tors,

la veu ferma i jove.

En el crepuscle vespertí

–on tot sembla retrobar-se amb la mort–

hom pot transformar la melancolia en una llavor curulla de vitalitat:

i reviure’s en la fi del dia.

I fer-se etern.

La prada està amarada de saó,

el cel s’ajup

quan la llum davalla.

Les gavines al riu,

al riu, al riu, al riu.

Vespre d’estiu altiu,

finitud oblidada.

La necessitat d'escriure

Sentir-se com una font que no pot evitar fer brollar l’aigua que passa a través seu;
sentir-se com el vent que, d’aire fet, es belluga arreu, incasable.
Sentir que alguna mena d’expressió ha de fer-se, ha de dir-se.
Sentir l’enrenou i ser culpable de la fressa.
Seure i escoltar les veus; però no n’hi ha prou. No és això.
Sentir la cremor als dits quan mancats estan de tinta o lluny del teclat.
Sentir que hi ha masses coses que s’han de dir perquè els silencis tinguin sentit.
No trobar allò significatiu, però sentir la coïssor quan s’evita balbucejar.
¿Per què parlar? ¿Per què fer soroll si es pot escriure, si es pot ser silenciós?
¿Cal escollir una de les veus que murmura, o deixar que totes cantin?
Sense veu obro la boca i dibuixo allò que ens afligeix:
una paraula mai no ens deixa indiferents. Allò vist, allò mirat,
allò fet per ser mirat mai no ens és aliè.
Perquè llenguatge som,
respirant mots,
respirant significacions.
Respirant intencions.
I parlo intencions, i parlo per viure
i no per fitar com l’eco d’un so.
I si sento que quelcom s’ha d’escriure,
que quelcom s’ha de fer,
esbosso grafies per buidar un malestar intern,
per expressar-me, diuen.
Però, les coses ja parlen per si soles,
sense paraules, sense gests:
essent-hi.
Perquè significar és viure.
I jo ja sóc molts versos —torts i muts—
que corren sense deturar-se al blanc del paper.

El mirall

Són les set i mitja. Estàs sol davant del mirall quan t’adones que realment estàs massa sol: només et tens a tu. Has d’aguantar la cara fatigada que es disfressa, de mica en mica, per poder sortir al carrer. Tens la mania d’encongir els gestos naturals amb moviments precisos i els ulls et cauen desfets de cansament provant de fitar, amablement, els contorns del rostre, per convèncer-te que avui pot passar ràpid. Suficientment ràpid per no agafar un atac de pànic. Et mulles la cara per arrencar-te les restes de son i penses que voldries esmunyir-te com les gotes, que voldries aturar el teu pols. Però ja no et queda força i deixes que el rellotge marqui el ritme. No hi perds res. Potser no hi perdries res si no fos una obligació seguir. Però no hi vols pensar. No vols recordar els dies que no et podies ni aixecar del llit: ja podien passar les hores que mai no deixaves de sentir una dolça somnolència que t’atrapava, que t’allunyava de tot. De tu.

A vegades, cofoi d’una enganyosa alegria, dius que serà l’últim dia que et sents aixafat. Ja fa més d’un any que et menteixes. Però és que no ho pots deixar, no pots abandonar les parets que rodegen la teva solitud. Ningú no pot entendre la teva quietud, dius. Sempre estàs fugint. Emplenes les hores de paraules, de música, de fotogrames, de records perduts, de sospirs, de plors catàrtics, de riallades buides. Ets fràgil com la porcellana quan la vida et dóna alguna empenta, però cínic i fred davant dels altres. Després et queixes que no et truca mai ningú.

Vas a la cuina. El sucre ja no t’aixeca els ànims, però provaràs, igualment, d’omplir el forat negre que tens al pit. Però no passa res, encara és d’hora i les coses poden canviar. No passa res. I ja has engolit dues magdalenes tot i no tenir gana. No passa res. Ja queda menys per tornar al llit. Aguanta, et dius. Ara entens perquè sempre fas el dormilega. Ara t’espantes perquè no pots tornar enrere. Vas dir que canviaries, que et faries gran d’una vegada per totes. Que madurar era això, tenir voluntat encara que l’ànim se’n ressentís. Li ho vas dir a la teva germana, i saps que si no segueixes ella s’entristirà. Li ho vas prometre.

Et resolts a no fugir. T’armes amb tres capes de l’invisible maquillatge que et fa impersonal. Et sents segur envoltat de fredor. Agafes aire. Temorós, però expectant pel nou dia, surts al carrer.

Sin dominio alguno hablaré de lo ya hablado

Sin dominio alguno hablaré de la ya hablado, del eterno sendero de una vida vivida en sueños por miedo a la realidad. El peso del temor ensombrece las fuerzas del hombre y la ensoñación de los imposibles consuela el llanto que endurece los ojos. Mas, pocas son las esperanzas que sacian el abismo que uno lleva dentro. Y, a veces, una sonrisa es el detonante para que la mente recree lo más deseado. Todas estas banalidades son reforzadas y guardadas como lo más íntimo, lo que ninguna circunstancia podrá hacer pedazos fácilmente. Así, uno cree llenar los vacíos con fantasías irreales, y se regocija de la vida que no podrá abrazar, de lo ideal, de lo inexistente. Los muros caen, la espera es eterna y la mente, quebradiza, cree resistir esos viajes profundos sin retorno. Una vez el terreno ha sido pisado varias veces el suelo pierde el aliento de lo real según el soñador. Todo fluye dentro de la imaginación, incluso con más soltura que en el vivir de los hombres: la libertad queda deteriorada por los efectos del apaciguador ensueño. Y uno pierde la acción, la voluntad, la desgracia y la vida. Mas... ¡no sabes las veces que me he bañado entera en este mar para escapar de todo, incluso de ti, de la distancia que lo hace todo tan doloroso! Pero uno no se lleva nada de allí, ni siquiera la piel empapada de agua. Sólo en el vivir se puede dirigir el ánimo en busca de un objetivo, o con la mera entrega incondicional del amor –y, a lo mejor, te llega algo, aunque sea un pedazo roto de amor, yo lo habré puesto todo allí, en cada hilo, para que contenido esté siempre en todas partes acechando las barreras del destino.

Ser un

Ser un, sense perdre’s. Ser u amb altri, sense deixar de ser un mateix. Mirar als ulls i escoltar les paraules i veure-hi, sincer, l’altre; sense deixar que la ment imposi un miratge. Ser capaç de discernir allò que val la pena entre totes les excuses que ens distreuen. Que arribi una nit en què puguem dir que val la pena, que és així com volem que sigui el camí. Sentir com la força de la vida traspua enmig de les tristeses, com la veritat creix palpable enmig de la il·lusió. Perquè un dia tots els sols es pondran –lentament, dessagnant núvols rojos i morats estesos en un cel ocre– i amb ells els instants de melangia per quedar-se atrapat al passat: i tot serà futur i novetat, temors i el soroll de les nostres passes. De les meves passes. Veus i esguards compartits que es mesclen dins meu, que determinen el meu caminar. I alhora tan distants i diferents a tot el que pugui sentir, voler i viure. Unitat complexa, dissolta en menudes multituds.

¿Serà veritat que...

¿Serà veritat que rere aquestes gotes de pluja s’hi amaga la fragilitat del temps? A vegades la fredor es filtra enmig dels gest i de les paraules, fent-ho tot tan distant, fins al punt de sentir-se arrossegat cap als oblidats dies de calidesa. Postals dels records col·lecciono, dedicant hores del present a mirar enrere. Les parets humides desfiguren l’horitzó solitari. Ni els objectes ni els mots aconsegueixen omplir el buit dels carrers: falta la vida, guardada al fons d’un calaix, com una fotografia que cau a l’oblit.

El son es trenca per falta de foscor a la nit. De tant en tant plovisqueja, i això ajuda a apaivagar les pors. Potser rere les gotes de la pluja hi ha silencis que no volem sentir, potser el pas del temps ens fa basarda. Perquè mesurant les hores o no, necessitem resoldre’ns: aprendre i perseverar per embolcallar la vida de dolçor. Ens pot semblar incomprensible la lentitud, i prescindible. Però no es poden traçar nous camins sense conèixer la dificultat. I correm el risc de fer-nos malbé, sense aprofundir en el significat dels nostres esguards.

Potser algun dia la pluja hauria de cobrir-nos la pell fent-nos oblidar, durant innombrables instant, quan de temps necessitem per ser un batec, perquè el sol ens faci madurar, per conèixer la solitud, per impregnar-nos de les vides dels altres. Per viure.

Lliscant sobre l'asfalt

Lliscant sobre l’asfalt, buscant les llunyanes punxes de les blaves muntanyes, pentinant els camps amb la mirada sota l’esmorteïda llum del sol. No hi ha ningú més amb qui parlar, només la velocitat que batega com l’única pulsació. I busco. He perdut la noció del temps: aturar-me i baixar del cotxe suposaria topar amb la meva realitat. Mentre, m’escapo de totes les parades, de tot el que m’espera a la tranquil·litat dels llocs. Però si defujo no és pels problemes que em rebran amb els braços oberts, ni per sentir el degoteig del temps com m’esquinça la pell. Fujo per evitar sentir que no he aconseguir el que volia, per no sentir el remordiment.

Conec moltes sensacions, conec molts estats mentals, mes sols un és capaç d’omplir-me de buidor i d’anihilar el que sóc: el lament de no haver conquerit el futur que volia. I llisco sobre un asfalt gris brillant, ample, amb les línies blanques ben dibuixades i fines. Amb pocs segons engoleixo metres que les cames humanes no podrien atrapar. Enrere es queda allò que ja no val la pena, allò que té per nom la nostàlgia. Segur que més enllà de la meva visió hi ha quelcom que em m’aportarà la sensació de plenitud que cap altre paisatge té.

A mesura que els pneumàtics roden sobre trams ja traçats sona per la ràdio una melodia d’antany. Through the storm we reach the shore. La ment perd les fites que em puguin dur cap a alguna localitat. And you give yourself away. Em sobrevé un record. No, una sensació, o alguna cosa encara més gran: el benestar de temps d’infantesa; la il·lusió de viure; el gaudi d’un instant; la mirada tendra i encuriosida pel que s’esdevenia, però alhora plena de melangia per la por a perdre aquell moment. I així va ser, i així ha estat: la vida és un constant perdre allò que ni tan sols es pot abraçar.

Amb dolor dins del pit, amb la visió negada de frustració, l’horitzó es dilueix rere el sol que es pon. ¿Per què perseguir si un no es pot omplir? ¿Per què buscar, quan no sóc capaç ni de retenir el goig d’un instant? Ni la persecució ni l’evasió poden dur-me fins a bon port, fins on la calma de les onades em faci sentir part del que sóc, del que visc. Sense penediments, sense obstinar-me per retornar al passat.

Envà és el lament

Si pogués, contemplaria, com el Petit Príncep, quaranta-dues postes de sol en un dia, per a poder retenir quelcom: un bri de melancolia. Sentir la buidor al pit dol més que retenir-la a les mans. L’enyor pel mer pas del temps, l’enyor de tot allò perdut en jorns que mai no han existit. Com el perfum dels jacints –intens i alegre– són aquests instants d’alegria ensopida, duent amb ells –com una remor lleu– records i sensacions, mescles de fragments de la vida que havien quedat colgats sota les hores que les minuteres acumulen. Murmuren les veus entre somriures al meu voltant, però per a mi el temps s’ha deturat. L’ara mor quan em submergeixo de cap a memòries remotes, perdudes. Inexistents. Perible em sento, anorreada per les indeturables passes del temps. Envà són les meves gambades per atrapar-lo; envà són els somieigs en temps passats. Envà és el lament.

Pàl·lid ocre és el cel

Pàl·lid ocre és el cel, mig cobert de núvols grisos desfets.

Morada és la tarda, les siluetes dels núvols esclaten de malva.
Ombrívola i apagada és l’hora baixa d’un vespre trist.
M’esmunyo pels carrers empedrats que no em porten fins on em pugui reconèixer.
Tot m’és aliè, i desconegut és l’esguard que llanço al món: la distància és insalvable.
El riu s’ofega amb el seu propi curs, en el seu camí cap a l’extinció.

Pols de llum enlluerna la nit

Pols de llum enlluerna la nit. Les estrelles no es veuen. No hi ha miralls mar endins. Les veus s'apaguen, la remor de la ciutat és lleu. La brisa travessa els carrerons topant amb ànimes nocturnes. La claredat de la foscor engrandeix la soledat. S'inflama el pit per la bellesa d'un instant de solitud. No cal res més, no calen raons: avui sóc un estel fugaç, de tènue llum, que neda per la dorment Girona.

No sabria com començar

No sabria com començar. Segurament allò important té un inici seriós, però a vegades em sembla que estic molt lluny d'allò realment important. Perquè les coses importants són fràgils i les paraules acostumen a obrir esquerdes. No sé fins a quin punt val la pena parlar. ¿I si no hi ha res més evident que el silenci? Però a la vegada no puc evitar meravellar-me del tímid somrís que es desperta en els rostres dels desconeguts quan els hi dedico uns mots casuals. La gent estima la tendresa. La gent estima allò que li fa bé. Mes, és tan difícil que el passar d'un en aquesta vida faci bé, no pels vents que poden tombar-nos, sinó per la manca de pulcritud a l'acció, a l'impuls, en el pensament, en el desenvolupar-se de l'individu. Encara que sembli que alguna cosa pugui dir-ne, d'allò important, de la fragilitat, dels humans, o del que sigui, només estic fent plagi. La vida parla amb un altre llenguatge. Per això a vegades és dolorós expressar-se, tot i que la comprensió o la necessitat siguin latents.

Tinc un pols que no s'atura malgrat els desenganys

Tic un pols que no s’atura malgrat els desenganys. Tinc paraules, encara que sovint empro el silenci. Tinc dubtes sobre la vida i sobre el món, així com també cada vegada que et miro: val la pena continuar? Tinc temps, però sempre se l’enduu el vent i acabo corrent per atrapar un segon que em permetrà respirar. Tinc ulls per contemplar les teves mans blanques i el teu posat seriós. Tinc paciència per poder dir que he gaudit el dia que t’he sentit parlar. Tinc memòria per recordar-te, per obsessionar-me en tu... i per no poder-te oblidar, per enyorar els dies en què no sentia cap delit, res que no em lligués, res que no recordés el teu nom. Però ets arreu sense que pugui palpar-te, arreu, amarant els meus pensaments amb el teu nom.