La calor de l'estiu

La calor de l'estiu ha mitigat paraules però, en el tímid apagar-se de la llum del capvespre, se sent el silenci que anuncia el canvi d'estació. Les hores s'escurcen encara que el sol piqui fort pel migdia. Malgrat que allò més pesant és ser conscient del pas del temps, sentir que les voltes del món, que les busques del rellotge, no es deturen i que hom només s'enduu la seva pròpia nuesa. Carreguem records, anhels, experiències, projectes, tristors i tendresa que només poden ser reconeguts si eduquem la mirada per ser capaços d'apreciar-los. Els nostres noms estan plens d'imatges inconegudes, de veus que han callat i d'esguards que busquen envà en la nostàlgia del passat viscut, o en l'esperança del futur. Però allò que realment podem palpar és aquest instant que a vegades ens és estrany i que ens sembla inert, perquè no en sentim la seva força, perquè no hi vivim evocats, perquè ens creiem distants a la circumstància que ens circumda.

Per això confesso témer el pas del temps, perquè a vegades desconec la veu del meu present.