Com el pessigolleig d’una llavor a les entranyes,
sentia que la llum i el vent m’acariciaven
amb força tènue i vitalitat penetrant.
El gest del temps —un plec de la vida—
es revela en la quietud del dia a dia.
Mirar, escoltar, acompanyar i, de tant en tant, dir.
Algun mot recullo, dels que em venen,
reposadament, als corriols de la ment.
La resta és un cúmul d’assajos i neguits,
defectes humans que poden torçar-ho tot.
Mes, la certesa d’instants plens de claror
és una senda a retrobar, ara i després,
a la memòria aqueferada i a la rutina despistada.
Llavors, en els pensaments i en el cos,
es desplega una harmonia.
Si mantinc aquest nou batec,
em recobraré en la plenitud,
malgrat el gebre de les llargues nits.
