El desenllaç de l'abisme

El cansament em té presa.
Continuar és una il·lusió.
Els dies s'escurcen
apagant el viure
i deixant rodar el món.
Però el meu món
-les meves passes-
flaqueja i cerca una nova voluntat.
Potser la sortida del sol,
o la remor del silenci
entre les fulles dels arbres,
encara són fràgils gests
curulls de força.
Però la foscor m'ofega
i el meu sender és l'abisme
i cerco l'inici
i tot se'm fa feixuc.
Mes, ¿qui seria jo
sense allò arriscat?!
Sento l'eco de l'abisme
i parlo d'allò
inaudit,
tantes vegades escrit,
sent
-en silenci-
el desenllaç de l'abisme.

El cel porpra

El cel porpra –d’un violeta desfet– s’avoca a la nit arrossegant els núvols i encenent l’horitzó amb una silueta roja. Les hores s’escolen per les minuteres, l’ull perd credibilitat davant l’allargassada ombra de les coses que es difumina, mesclant-se amb els temors de la imaginació. El temps es detura en l’instant de l’eternitat per fer greu la nit i fosc el vertiginós pas del temps: el sol surt després de la nit més llarga, tímid i glacial. El món s’encongeix i les mirades ja no busquen enfora. El sol s’enduu la llum amb ell, pren el color dels camps i lleva el rostre de les coses. I en el gir del món hom retroba l’esguard manllevat durant el vespre, sentint la frescor de la rosada i el cant matinal del cel altiu i serè.

Travesses tu aquest camí

Travesses, tu, aquest camí
embardissat i desolat,
on l'home deixa de saber-se

i les paraules fereixen massa sovint.

Aquest camí és travessat per a tu,
a qui la senda li és il·luminada per la lluna

fosca o plena.

Els dies s'escolen per les mans
i la sorra colpeja la pell que s'endureix.
Camines i trobes boques mudes

i llengües esgotades:

¿a on ha quedat el sentit?
Les petjades es perden
quan inconegut és el voral del camí,
sense rosers ni moreres perfumades.
Els ocells perden el rumb

i les onades alcen el vol contra la costa:
¿com desfarem el desgavell?

¿Com veurem el camí que fem
sense malmetre les mirades?
Travesses tu aquest camí,
amic,

quan molts marxen errant

topant contra ses ombres.

El teu horitzó no perdis:
algú aprendrà del teu passar.