Els punys closos brandant-los cap al cel infinit
–blau tebi mesclat de llum solar–,
i la mirada buscant records d’infantesa,
olors de vida
i sons que empenyen el món a girar.
Que el fan etern.
La veu es perd fora del tors,
la veu ferma i jove.
En el crepuscle vespertí
–on tot sembla retrobar-se amb la mort–
hom pot transformar la melancolia en una llavor curulla de vitalitat:
i reviure’s en la fi del dia.
I fer-se etern.
La prada està amarada de saó,
el cel s’ajup
quan la llum davalla.
Les gavines al riu,
al riu, al riu, al riu.
Vespre d’estiu altiu,
finitud oblidada.
