Lliscant sobre l'asfalt

Lliscant sobre l’asfalt, buscant les llunyanes punxes de les blaves muntanyes, pentinant els camps amb la mirada sota l’esmorteïda llum del sol. No hi ha ningú més amb qui parlar, només la velocitat que batega com l’única pulsació. I busco. He perdut la noció del temps: aturar-me i baixar del cotxe suposaria topar amb la meva realitat. Mentre, m’escapo de totes les parades, de tot el que m’espera a la tranquil·litat dels llocs. Però si defujo no és pels problemes que em rebran amb els braços oberts, ni per sentir el degoteig del temps com m’esquinça la pell. Fujo per evitar sentir que no he aconseguir el que volia, per no sentir el remordiment.

Conec moltes sensacions, conec molts estats mentals, mes sols un és capaç d’omplir-me de buidor i d’anihilar el que sóc: el lament de no haver conquerit el futur que volia. I llisco sobre un asfalt gris brillant, ample, amb les línies blanques ben dibuixades i fines. Amb pocs segons engoleixo metres que les cames humanes no podrien atrapar. Enrere es queda allò que ja no val la pena, allò que té per nom la nostàlgia. Segur que més enllà de la meva visió hi ha quelcom que em m’aportarà la sensació de plenitud que cap altre paisatge té.

A mesura que els pneumàtics roden sobre trams ja traçats sona per la ràdio una melodia d’antany. Through the storm we reach the shore. La ment perd les fites que em puguin dur cap a alguna localitat. And you give yourself away. Em sobrevé un record. No, una sensació, o alguna cosa encara més gran: el benestar de temps d’infantesa; la il·lusió de viure; el gaudi d’un instant; la mirada tendra i encuriosida pel que s’esdevenia, però alhora plena de melangia per la por a perdre aquell moment. I així va ser, i així ha estat: la vida és un constant perdre allò que ni tan sols es pot abraçar.

Amb dolor dins del pit, amb la visió negada de frustració, l’horitzó es dilueix rere el sol que es pon. ¿Per què perseguir si un no es pot omplir? ¿Per què buscar, quan no sóc capaç ni de retenir el goig d’un instant? Ni la persecució ni l’evasió poden dur-me fins a bon port, fins on la calma de les onades em faci sentir part del que sóc, del que visc. Sense penediments, sense obstinar-me per retornar al passat.