Si pogués, contemplaria, com el Petit Príncep, quaranta-dues postes de
sol en un dia, per a poder retenir quelcom: un bri de melancolia. Sentir la
buidor al pit dol més que retenir-la a les mans. L’enyor pel mer pas del temps,
l’enyor de tot allò perdut en jorns que mai no han existit. Com el perfum dels
jacints –intens i alegre– són aquests instants d’alegria ensopida, duent amb
ells –com una remor lleu– records i sensacions, mescles de fragments de la vida
que havien quedat colgats sota les hores que les minuteres acumulen. Murmuren
les veus entre somriures al meu voltant, però per a mi el temps s’ha deturat. L’ara
mor quan em submergeixo de cap a memòries remotes, perdudes. Inexistents.
Perible em sento, anorreada per les indeturables passes del temps. Envà són les
meves gambades per atrapar-lo; envà són els somieigs en temps passats. Envà és
el lament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada