La necessitat d'escriure

Sentir-se com una font que no pot evitar fer brollar l’aigua que passa a través seu;
sentir-se com el vent que, d’aire fet, es belluga arreu, incasable.
Sentir que alguna mena d’expressió ha de fer-se, ha de dir-se.
Sentir l’enrenou i ser culpable de la fressa.
Seure i escoltar les veus; però no n’hi ha prou. No és això.
Sentir la cremor als dits quan mancats estan de tinta o lluny del teclat.
Sentir que hi ha masses coses que s’han de dir perquè els silencis tinguin sentit.
No trobar allò significatiu, però sentir la coïssor quan s’evita balbucejar.
¿Per què parlar? ¿Per què fer soroll si es pot escriure, si es pot ser silenciós?
¿Cal escollir una de les veus que murmura, o deixar que totes cantin?
Sense veu obro la boca i dibuixo allò que ens afligeix:
una paraula mai no ens deixa indiferents. Allò vist, allò mirat,
allò fet per ser mirat mai no ens és aliè.
Perquè llenguatge som,
respirant mots,
respirant significacions.
Respirant intencions.
I parlo intencions, i parlo per viure
i no per fitar com l’eco d’un so.
I si sento que quelcom s’ha d’escriure,
que quelcom s’ha de fer,
esbosso grafies per buidar un malestar intern,
per expressar-me, diuen.
Però, les coses ja parlen per si soles,
sense paraules, sense gests:
essent-hi.
Perquè significar és viure.
I jo ja sóc molts versos —torts i muts—
que corren sense deturar-se al blanc del paper.