La pell tèbia

La pell tèbia, les parets tenyides de llum solar d’horabaixa, el cel nítid amb colors vespertins, el paisatge amarat del sec fred que es filtra per totes les escletxes d’aquest hivern. A finals de desembre la vida recobra tendreses i innocències.
Els dies s’allarguen tímidament, rodant, oblidant l’ahir per davallar, de nou, el sol per sobre les prades i per entre les arbredes. La lluna prima, de fil com un somrís fugisser i desconegut, corona la nit fosca i humida.
Només a prop dels circumdants coneguts, propers no només d’espai ni de temps, sinó de vivències, de confidències, de temors i d’esperances –els pocs esperits que aconsegueixen aprofundir en les nostres biografies, escrivint al mateix compàs– hom sent la seva pell tèbia, amarada d’una calor fulgent i incessant.
I en estimar quelcom –l’horabaixa, el cel serè, la silueta de la lluna o el fet de sentir la tèbia tendresa d’un conegut– se’ns apodera un immens sentiment de finitud, el temor de ser perible. Els precs es projecten en una demanda que cerca l’infinit d’allò contemplat, d’allò apreciat. Mes, estimar comporta ser conscient de la brevetat.