Nítid cel; el fred no recargola els ossos
encara. El sol brilla; la llum davalla aviat, pàl·lida banya el que toca, els
fràgils paisatges sacsejats per les hores. Nosaltres finem mentre el món gira
endormiscat pel son de l'eternitat, i els dies i les nits només són parpelleigs
suaus i inconscients. Tots els vespres ens atrapen, ens mosseguen l'expressió
de la mirada i ens desperten el temor. Pell de mort som: respirant consumim la
vida. Malgrat inhalar cada instant amb força només som un passar.
La fosca tenyeix el cel. Hom es recull. Els
dits rosats de l'aurora despertaran aquell el jorn del qual no és perible
encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada