Ser un

Ser un, sense perdre’s. Ser u amb altri, sense deixar de ser un mateix. Mirar als ulls i escoltar les paraules i veure-hi, sincer, l’altre; sense deixar que la ment imposi un miratge. Ser capaç de discernir allò que val la pena entre totes les excuses que ens distreuen. Que arribi una nit en què puguem dir que val la pena, que és així com volem que sigui el camí. Sentir com la força de la vida traspua enmig de les tristeses, com la veritat creix palpable enmig de la il·lusió. Perquè un dia tots els sols es pondran –lentament, dessagnant núvols rojos i morats estesos en un cel ocre– i amb ells els instants de melangia per quedar-se atrapat al passat: i tot serà futur i novetat, temors i el soroll de les nostres passes. De les meves passes. Veus i esguards compartits que es mesclen dins meu, que determinen el meu caminar. I alhora tan distants i diferents a tot el que pugui sentir, voler i viure. Unitat complexa, dissolta en menudes multituds.