Vora el blavós mar reposo

Vora el blavós mar reposo, en un descans que em deixa gronxar la mirada, mig perduda mig cansada. El cel, atapeït de núvols esquinçats, no diu gaire res, només es deixa acolorir o empal·lidir segons convé a la llum.

Les onades parlen d'aquella manera tan profunda mentre no deixen de bellugar-se. Humida deixen la platja en un dels seus jocs. I creixen, creixen, fins a cobrir tot l'horitzó que pot retenir el meu esguard. 

Per què és tan bell el mar que s'estén en capes finíssimes, com quan avança rectament cap a la sorra, quan sembla una extensió del cel, quan murmura amb el seu accent salat i tot són ecos?

Allò més incomprensible és la inconeguda atracció que em provoca, sobretot com a record que es filtra arreu i ho inunda tot del seu ser. Ho emplena de les minses imatges que en tinc.

Perquè tot és record, fins i tot la mescla d'aquestes paraules amb allò que tenen de real. Tot evoca a la mar, i allí reposa, com jo, absorbint-ne el blau tímid; absorbint-se en la seva soledat immensa.