El blau del firmament contrasta amb la blanquinosa i groguenca pedra que, polida, s'enfila cap al cel en forma d'església. L'oreig és fresc i el riu està calmat. El dia convida a assossegar l'esperit amb la seva tranquil·litat.
Els perfums dels vianants s'escampen com el vent i les veus són un eco llunyà. La gent camina aqueferada, distant al cel i espurnejant com les amenaçadores crineres de núvols blancs i espessos.
El temps degoteja com la canal del matí, deixant la seva petja per aquell que observa. La llum del sol sembla banyar-ho tot, excepte els ombrívols carrerons, on un sent el seu pols amb més força. Una mirada vol abraçar-ho tot i avançar davant la quietud i pesantor dels edificis: l'humà, que viu.
Encara que les finestres estiguin tancades, o les cases descolorides de tan poca atenció, el dia no s'atura i lleva la boirina de les planes. Vindran nits molt fosques, però aquell acostumat al silenci no les temerà. Potser, llavors, el cel tornarà a ser blau i viu per alguns, pels pacients.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada