Groguenc és el xal amb què el cel es cobreix les espatlles. El beix es filtra arreu, fins a murmurar com els meus records, plens del que un dia fou. Tot passa com el mirar, un parpelleig, i la constància del canvi assetja de nou. Olor d'ahir, els jorns perfumats només busquen morir en el caure del dia. Sol moribund que és més color que esfera, destenyit pel seu pes. Els ocells apaguen els seus cants sota el fullatge dels verds boscos, mentre de la timidesa de les flors es pot exhalar l'aroma de la nit. Llis i suau és el cel, coronat per algun molsut núvol que es desfà en el seu lent vol.
I en l'adéu de l'avui, amarat de dies antics que s'alcen calmats, hom es recull poruc del demà, etern desconegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada