Sota el cel serè, a la riba de l'Onyar, s'alça l'esclat de la gavina escampant, d'una revolada, el seu crit, estès a l'aire. Com un esquitx lleu de colors, com quan entra la llum del sol a il·luminar una cambra ombrívola, com el so del campanar des del silenci del camp: hi ha quelcom, una pulsació constant que es concentra al bec dels planadors d'ales blanques. Les seves rialles desfan el pensament obstinat. Aquí. Aquí. Aquí, diuen que són. Anuncien les aigües que fressegen, així com l'ampla i puntejada mar de veu arrossegada i perfumada de sal. I tot és blanc de tant de sol i blau d'horitzó obert. Lluny del silenci del bosc un es fa petit, temptat pel va-i-ve de les abraçades de les onades.
Segueixen guiant, les gavines, l'home cap als ports assolellats. Alçant la veu mentre llisquen en ple vol. Perquè tots els senders arriben arran de mar, on les gavines emplenen el silenci de l'home i les onades els braços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada