Tristesa

Pensava que era de pedra, i que les tempestes que travessaven la vida no esquerdarien el meu esperit. Però resulta que l’ànim afligit tinc, i la dura escorça granit desfet es torna. Com un càncer la tristesa es crea, cou i mor dins d’un mateix. Mes la pròpia tristesa no deixa de ser l’angunia de viure la sort que a cadascú li pertany. Podria evadir-me en el somni, a la il·lusió i a la lleugera i falsa alegria per desfer-me –momentàniament– del persistent record del que sóc. Essent tristesa no puc oblidar-me, ans transformar-me, gradualment, cap un estat que la superi. Mentre, però –perquè el delit del futur que mai no és no em tempti de nou– romanc a vetllar pel meu hoste, tot esbrinant-ne la seva naturalesa. Esperant; esperant. Fins el jorn en què de dos estranys en siguem un, un de ben diferent de qui érem abans. I així amb la tristesa, i així amb tot allò que sóc i que em reclama amb cada commoció.