L'ona sobre l'onada

L'ona sobre l'onada; un serrell blanc dibuixat a la punta dels llavis besant la fina arena que reté -tan com pot- el pòsit dels dies que han desembocat a la finitud. Les abraçades de sal sota el clar cel i el balanceig de la gavina. Mes és el silvestre atzur allò que em crida hores a degustar el paisatge marítim. Aquella pell tan prima que conquereix els horitzons i que es fa trencadissa quan els dits la travessen. La insistència d'un gest reiterat evocant-se cap a les roques que li desfiguren el mirar, un gest que no pot sadollar. I en fer-se mar, els rius s'incorporen en aquell ésser dorment que no s'acaba de despertar. És un son agitat a bord de les turbulències de tots aquells que l'eixamplen. Em miro la mar -infinita tela- i hi veig la pàgina que vull esquitxar del meu jo fragmentat. Sóc una confusió ingènua, com l'aigua i el cel units pel sol moribund que plora taronges i vermells als núvols i sobre la pell del mar. Sóc l'escenari d'una tempesta a soles, sense paisatge que parcel·li el desassossec. Fora del temps caduco com el record d'un desconegut, com un gra de sal amarat del foc humit que el dissoldrà. A camp obert està la mar, com l'esfereïdor laberint embardissat d'un sol abrasador. El mar del no retorn, darrere dels més vells finestrals gemega durant l'eternitat. No és el mariner aquell que pot reconèixer-hi alguna senda quan la lentitud de les naus no atrapa ni el ponent. Sinó aquell que no busca perquè ja coneix el perfum de la profunditat, de l'ample alè marí i del llençol blau que vetlla, distant, per la sort del desventurat que salpa. Tots divisarem el reflex propi quan sols ens quedi -si a algú li queda- el plor per emplenar els dies de buidor encara no viscuts. Dies reservats als abatuts, dies per fondre's en el mar.