Gèlids són els peus que trepitgen la terra.
Com la seva corona, tot el fa sagnar.
Avança, mig nu, per la senda encomanada.
La boira cobreix la seva figura.
No es creua ningú al seu pas.
Ja no hi ha un riu sa que fressegi,
ni peixos per alimentar l'humil servidor.
Tot just clareja. Tot ell alena els cants.
Silenciosos són els plors, nostàlgiques les mirades.
El fred cobreix les seves espatlles
que agonitzen del llegat humà.
Sagnant les mans pressenten, com el rovell,
l'encarnació de la pena.
La llum i el canvi resideixen vora la llar,
en els que fan burla mentre el plat fumeja,
als que manipulen la paraula,
als que fulminen en nom de la vida,
als que fan gran el dia per oblidar,
i a tots els que no saben en quin camí elevar-se.
Ell encara llagrimeja en cada naixement.
Un bon poema. Requereix més d'una lectura. De moment m'ha penetrat, ara cal la digestió. Profund, tendre, amarat de tu...
ResponEliminaDes delf ar bona tarda.
onatge
Muchas gracias por preocuparte, en serio muchas gracias, y la verdad ahora van las cosas mejor, hoy acabe mi penúltimo examen de ingles y no me fue nada mal, ahora me toca matemáticas, a la que realmente mas temo, pienso que puedo aprobarla, pero este año las matemáticas me han costado mas. Y dime ¿tu que tal? Un abrazo muy fuerte y eres un encanto, deseo que todo valla genial eh? un beso!
ResponEliminaGràcies per la lectura.
ResponEliminaQuina agradable sorpresa descobrir aquests tresors seguint una línia a l'ordinador.
ResponElimina