tu que embelleixes les hores de silenci madur;
els viatges llunyans i discrets;
fas forts els instants sorollosos quan vessen les riuades de gent,
i un resta ignorat i abandonat enmig de tothom, de tots els ignorants, dels aqueferats,...
ets singularment solitària;
una fiblada al cor, de plàcid dolor;
un batec que sospira entre versos i corregudes;
una tempesta abans del capvespre, que permet el retrobament de l'home amb l'home solitari;
la lleu rosada que el sol arrenca dels pètals d'una rosa...
ets tan fràgil solitud!,
tants intenten corrompre't dels escollits, dels que inicien l'autèntic camí de l'ésser humà.
Molts prefereixen crits i soroll al teu melodiós silenci, al teu recull,
a la teva humilitat, a la teva llum, al teu camí vers Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada