Es
panseixen les mans dels records.
La tènue llum esquiva els anys
sense poder esperar.
Cauen els trossos de cel
entre grocs i taronges.
El vent despulla els camins fets
i les escorces amarades de melangia.
Com un home silenciós
que camina ets;
passes, i ho canvies tot
amb un gest invisible.
Les mans despullades
ResponEliminade records, només vent i fred...
Els anys sempre passen
no els esperis mai...
El cel sempre penja d'un fil.
Sempre hi ha un temps
que la melangia
galopa a la sang...
M'agrada el silenci.
Des del far una abraçada en silenci.
onatge