Caiguda lliure

Recordo aquells dies en què l'únic important del cos era fer-lo servir. Ens rebolcàvem pel fenc i llençàvem expressions de goig al món perquè no podíem contenir-les als pulmons. A les nits havíem d'arribar exhausts al llit per embalsamar-nos en els llençols dels somnis. Vivíem el moment, bàsicament, amb alguna mirada breu al passat i al futur, però eren fenòmens encara llunyans. A vegades sembla que, de grans, tenim goteres perpètues de l'ahir i del demà, quan abans érem tempesta sense angoixes. Els llamps no ens ferien, sinó que ens il·luminaven el rostre. Enyoro perdre'm en la dansa de la cortina de la terrassa i imaginar que em trobo a proa d'un horitzó que no m'atemoreix perquè només el puc viure segons el meu ritme. No busco desentendre'm de les meves responsabilitats, però sento que les fites de la vida adulta em pressionen. Si no, quedo al marge, no soc prou, no compleixo, no assoleixo deixar de ser jo. Estic massa perduda dins meu. Encara salto des de dalt de les bales, mentre fujo d’un enemic imaginari que em toca, però que mai no m'enfonsa la moral. I caic a la catifa d'alfals que amorteix la caiguda. En canvi, l'asfalt dels meus carrers no és agradable de trepitjar i fa ferum de pipí de gos.
He estudiat per complir un propòsit, però ha quedat condicionat a les necessitats del mercat. No he escollit bé, diuen. I les necessitats humanes? Donar-se temps per seguir una passió és una mala inversió, diuen. És a dir, no viure és l'únic que aprova la majoria, no? I llavors es tracta de treballar en una fàbrica o en un súper o en un banc per acabar la jornada mamant algun recipient de vidre que conté alcohol. Per aguantar. I considerar que la vida va bé en funció dels números del compte corrent. Sobretot, fer callar la intuïció. I demà un bon cotxe, una parella, fer fills —no cal dedicar-s’hi, ja creixen sols; jo bé vaig entomar hòsties i encara aguanto—, fer butxaca, votar el cridaner de torn, anar a sopar perquè hem de sortir, anar al futbol o on sigui perquè no cal estar tranquil o fer activitats creatives. I anar al bar perquè, sincerament, a casa sento un tros de la meva ànima que no para de xisclar. Marxar de vacances per tenir tema de conversa a la feina. I qui dia passa, any empeny! No cal pensar tant, ja hi ha tots els guions escrits. Només en mirar el calendari sé què haig de fer avui: Nadal, un dia internacional, aparentar tolerància o ser romàntic. També està escrit que, al llit de mort, haig de sentir penediment per no haver estat jo. Ha!
De moment, vull indagar, en caiguda lliure, fins als límits de la llibertat del meu ésser. Potser aleshores trobo un camí discret que no se’m fa feixuc.