Rita

Rita, ja no creixen els gira-sols, ni el verd dels arbres es belluga vora del mas. La terra erma s'enfonsa, només deixa forats de pols. Els arbres, els han tallat, han desfet l'ombra del teu esguard. Allà, al revolt de l'alzinosa fresca, on et trobaves amb la veïna: caminants dels anys éreu.

Cremen, Rita, cremen els marges dels camps! Són malèvols els homes, han esperat desitjosos el teu traspàs. Retallen els camins, aixequen l'asfalt: la terra que explota d'odi. S'infla el paisatge de buits, de desert.

El cel d'aquests dies és massa blau, el vent bufa irós i el fred habita als nostres ossos. La sang coagula a les mans, fent sortir les venes.

Tot ha canviat tant, només fa un mes que vas començar a oblidar-nos.

I el sol! S'equivoca, estira el cel i brilla, amara la terra de la seva llum, de tant groc que esdevé taronja. Erra, falta molt per l'estiu.

Amb tot aquest desgavell queden, també, desordenats els meus records. Quan passo, presserosa, pel carrer busco amb la mirada, amb la mateixa amb la qual et vaig conèixer un dia d'infantesa, i espero que et giris, agafada al bastó, dreta, alçada la testa... però ningú no em llança un somriure, ningú no respon. Silenci.

Han tallat els arbres, les alzines i els roures del teu passejar, han cremat els marges dels camps. Insensats. Han buidat la terra, han perforat el seu ventre. Vora el mas tot va canviar quan vas començar a sentir l'alè finit a la pell.

Rita.

El tronc del pi caigut a terra està tot corcat per dintre. Desolat, jeu vora el carrer dels teus dies.