Heu marxat de casa, sou massa gran per viure sola i lluny dels fills. Residència és una paraula que espanta enormement. Però a ciutat us empresonen els edificis de ciment, les riuades de gent, la pressa. El soroll us estreny la vida. Amb prou feines aneu a caminar i us passeu el dia oblidada al pis. Sí, ara viviu al costat de la vostra filla, però no és el mateix.
- Com un ocell tancat en un gàbia. - Dieu que us sentiu.
I el sol, el veieu allà? Em vau dir que en prou feines entrava un raig de llum al matí. A fora poca vida feu i podeu fer. L'estança us té presa en l'avorriment, el vostre món ja no s'estén més enllà de les amples finestres: el temps mor entre quatre parets.
- Som ocells de bosc... - I somrieu. Quanta resignació que suporteu per no ser una molèstia pels fills! Coneixen, ells, les cadenes que us agafen els peus? Saben la tristesa que lamenten els llençols que us cobreixen les nits i la porta que us separa de tot?
Us és el món, viuda estant, escàs sense l'horitzó on el sol fretura i els núvols reposen. Mes, recordeu els dies viscuts per sobre de les noves jornades inacabables! Més feixucs se us faran si no recupereu els feliços jorns que la deu de la vida us ha brollat.
Sigueu una alba per la vostra memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada