El sender del peó

I em vaig trobar contemplant la fermesa dels grans, oh lledoner!

Esclaten amb mi les gotes que m’estiren la pell, que em demanen

que em desprengui d’una feixuga càrrega, d’un destí inexorable.

Com ombres que s’arrapen a la roba, que m’escanyen i m’arrosseguen.

Una llibertat fatal que se’m concedí busca alliberar-se, i esdevenir soledat

davant les consumidores mirades dels condemnats,

dels que descendeixen amb el cap cot.

I que fàcil és el camí, tan ample, cap a la fossa!

El mateix plor que arrenquem del silenci, en néixer, és el dolor i la por,

és la duresa del viure. Anys que escrutem al rostre, mancat de visió;

del temps, un aprèn a esperar després de sembrar.

Tres cabdills es barregen, dos avancen fent cercles i abraçant-se. Nosaltres

fugim de nosaltres, estrenyent la vida cap a una mort coneguda,

com el bes del despertar i les llàgrimes roents del vespre.

Llisquen, fent camí per la pell, les sagetes de la pluja.

Avui sento com virtut i defecte són partides per un fil de plata,

com quan la pluja em confon amb la terra que em recull al jaç.

En navegar per aquestes ones rocoses sentia vibrar la melodia

ensucrada de les tenebres, elles tan gèlides que a cada pas em petrificaven.

A l’estela de llum del primer a crear un temple de dolor

de la seva misèria, hi ha l’espurna per saltar cap a la claredat.

Ell juga, dominat d’ofuscació, consumint ànimes de peons inesgotables,

per fer escac al pare.

Lenta partida en què la dalla sols ens escurça ser rebuts per mans flonges,

per paraules de creació. Desfets com cabdills rodem, sense recordar

ni el camí ni el bell vers final per oferir.