La veritat per alè, la raó per mirada, la reflexió per aliment.
Així l’humà neix en ell per esdevindre fidel i servidor d’aquell
desemparat. Si Ell donà la vida per nosaltres, ¿per què nosaltres no comprenem
aquell sofriment aliè i l’acollim com si fos el primer?
La perdició no és fruit del fracàs, de l’autoexigència, sinó de la
covardia, i de l’abandó d’allò innat que sovint s’oblida.
Com pot l’humà considerar-se lliure sense sotmetre’s a la
llibertat, sense ser clar i amb ment ofuscada? Fins que no assolim la
comprensió del “no”, el cop sec i gens indiferent de la veritat, no podrem,
certament, entendre uns ulls que escruten més enllà de la compassió. No serem
capaços de suportar el pes de la responsabilitat que sorgeix de la llibertat.
Però llibertat és veritat –i no llibertinatge.
Perquè és un de sol qui decideix per les pròpies petjades que haurà de
trepitjar. És singular, també, aquell que viu les seves paraules, aquell que fa
una vida de la veritat del seu sofriment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada