Un dia a Dublín

Recordo molts detalls i, de fet, encara m'hi passejo. Poso els peus a les humides i amples lloses que dibuixen la vorera, travessant mansanes, portes i finestres i mirades. M'aturo als parcs a agafar aire. A mirar els núvols i les seves formes quan juguen amb la llum del sol. Callo i escolto com s'escampen els crits dels ocells. Vigilo el corb al peu de l'arbre i retinc els colors de les fulles, com un bell plaer als ulls. I la brisa em duu les olors, dels til·lers i de la gespa fresca i tallada, per retenir-me quan l'hora em mana posar-me en marxa de nou.

Faig servir les dues mans per empènyer el pom de la porta i la moqueta exigeix un caminar més lent. Els graons em recorden que hi són quan cruix la fusta. Les parets blanquinoses són acollidores, fins i tot les farcides de papers plens de missatges esperançadors. La cuina és la zona més riallera: les rajoles brillen i, al lliscar-hi les potes de les cadires, se sent un petit rugit. El te amaneix les taules i perfuma els somriures i els passadissos. Amb les dues mans abraço la tassa; a fora plovisqueja, però de ben segur que el vent acabarà espantant les gotes, o elles es cansaran després de fer una mica de xivarri.

Em llenço de nou al carrer, gris el cel, disposada a caminar cap a cap lloc concret, per gust a caminar, esperonant trobar, de sobte, la calma en algun barri residencial, vora els parcs i la soledat de les tardes que es declinen lentament. De cada casa en sortirà el perfum de les menges que es preparen al caliu. Llavors enyoraré èpoques remotes, fins i tot no viscudes, i pensaré amb els de casa i intercanviaré pensaments dins la meva pròpia ment. A mi només m'espera un tros de pa per ser menjat i un llum que il·luminarà un àpat mancat d'assistents. 

Bondadoses saluden les persones grans, i alguna dona casual que sembla saludar accidentalment. La latent fressa dels cotxes m'acompanya fins a "casa". Després de sopar, ja a l'habitació, la nit cobrirà el cel, s'obriran els fanals i caurà una fina pluja molt silenciosa. Des de la finestra no podré veure les estrelles eclipsades per la llum del fanal; sinó algun avió de mirada intermitent. L'escriptori, envernissat per la làmpada, i les cortines vermelles es distancien en el seu son fred. M'embolico, fredolica, esperant que la carícia d'un raig de sol em desperti, llavors, quan la cridòria de les gavines em desorienti i cregui que estic a cent metres de les salades onades. I cercaré la platejada mar d'Irlanda.