Vull fer-me petita

Vull fer-me petita i seure a la vora d’un camp delimitat per roselles. Vull veure com les espigues dansen suaument i pensar –per un moment– que el blau del cel sembla no poder-se acabar. Després, perdre el món de vista entre la fressa de les branques, les olors dels arbustos i el plugim de fulles que es deixen anar. Poder deixar caure el sol en una vida sense presses, mentre camino cap a casa en una tarda estesa sobre el verd dels camps, desapareixent com l’aigua antiga d’un rierol. Un goig secret, sense nom ni rostre, una vida sencera en un instant que navega per sempre enmig de l’oblit. Contenir el blau del cel i el moviment de les espigues darrere dels ulls closos. Buscar els camins de terra per fondre-hi les passes, guardar les olors, els colors i els sons, pell endins. Algun dia tot es pansirà; potser demà, o ara. Algun dia deixaré anar les llàgrimes perquè no entendré els canvis que devasten, transporten i fan néixer. Potser hi haurà un jorn nou en què la fragilitat de l’existència se’m reveli com la raó més ferma per assumir els canvis. I es fongui el desig de ser petita.