El verí de la indiferència

Què en traurem d’una vida de calades ràpides, d’informació constant i de productes manufacturats per esclaus? La feina automatitzada ens deixa temps per consumir, o consumir-nos en l’avorriment de l’oci modern. Les fàbriques expulsen un dens fum de superioritat: el progrés ens posa a l’avantguarda del món accelerat, però també de la buidor. L’engranatge —ben greixat i precís— ens anima a rodar segons les dinàmiques establertes. Sempre se’n pot sortir, sempre es poden fer les coses d’una altra manera. Però, com diuen arreu, és més còmode no pensar i deixar-se anar. Ens enredem i seguim la roda del calendari, estem permanentment connectats fins que, un bell dia de la nostra maduresa avançada, la parca de l’eutanàsia democratitzada se’ns endurà per no molestar els útils i joves. No es valora la vida humana. L’edatisme és real. La discriminació per discapacitat és real. Amb prou feines hi ha humanitat i, més que mai, es nega l’existència del mal. Tota acció implica un subjecte amb nom i cognoms. Les catàstrofes humanes del segle xxi no provenen necessàriament de líders feixistes, sinó de persones corrents que poden no pertànyer a un partit polític. No cal un punyal, ni una bala ni una bomba: la indiferència és el verí que permet el mal i és l’origen dels genocidis. En la quotidianitat es cou la ideologia de la violència i la indiferència envers la resta del món a través de la propaganda, del discurs de la por i de l’estadística de la propagació dels nous temors mundials. Hi ha un avergonyiment i rebuig general cap als diferents, als febles, als forasters, als intocables, als altres. Les relacions laborals es basen en la competició i el conflicte. Per molt que els polítics aprovin lleis injustes, per què no hi ha entesa i benevolència entre les persones? Als dirigents els convé que els de baix ens barallem entre nosaltres amb el racisme, la violència domèstica i els nacionalismes. Així, ells no perden el poder. Les injustícies es poden aturar a través de lleis i de la consciència de cada individu, però els legisladors no fan la seva feina. Per què tenim legisladors? Per què permetem el menyspreu i la superioritat? Encara hi ha molts humans que no es responsabilitzen del fet de ser éssers humans. Negar la injustícia és silenciar el sofriment existent. El nihilisme de l'últim home desestabilitza la convivència humana. Per què ho permets?